PP i Vox, el pacte per no dormir

MadridEl PP i Vox han tardat quatre mesos a arribar a Extremadura a un acord que sembla un pacte de circumstàncies, subscrit perquè s'acabava el temps, però que conté prou punts conflictius per pensar que tindran molts problemes per poder posar-ho en pràctica. Immigració i sanitat seran els aspectes més controvertits, perquè la mentalitat amb què estan tractats aquests dos capítols és clarament restrictiva de drets. Les campanyes que s’han llençat prèviament per tenir el terreny preparat no satisfaran les expectatives dels partits signants. La societat espanyola, molt majoritàriament, no comparteix la idea que els immigrants són un col·lectiu de delinqüents culpables de la saturació de la sanitat pública, mentre reben subvencions injustificades.

El que cal és fer un esforç per cobrir les necessitats en matèria de serveis públics, sense privar d’atenció els molts milers de persones arribades de molts països per treballar i viure dignament entre nosaltres. En veure aquests dies les primeres cues per obtenir la regularització de la seva situació no he cregut que es pogués identificar els que esperaven pacientment que arribés el seu torn com una amenaça per a l’estabilitat i la seguretat. Ben al contrari, l'experiència de vida quotidiana –en el meu cas a Madrid– es correspon amb la constatació que hi ha entre nosaltres infinitat de persones dedicades a obrir-se camí honestament en un altre país perquè en el seu no tenien oportunitats i vivien pitjor, de vegades molt pitjor.

No tinc una visió idíl·lica de la immigració, és evident que hi ha d'haver una regulació –de fet, ja existeix–, i s’han d'afrontar els problemes que vagin sortint, però amb mentalitat oberta, sense prejudicis. I si hi ha alguna predisposició ha de ser pel record que es pot tenir de les etapes en què Espanya era un país emissor d’emigrants. A part dels que van marxar per exiliar-se, un cop acabada la Guerra Civil, als anys posteriors hi va haver molta gent que va buscar a diversos indrets d’Europa o Llatinoamèrica oportunitats que no podia tenir aquí. Ara és impossible passar un dia sencer a les grans ciutats espanyoles sense que ens trobem amb treballadors estrangers que ens atenen fent moltes diverses feines.

El PP no ho passarà bé després d'haver comprat el discurs xenòfob de Vox. Un partit de govern no pot tenir ara una mentalitat de rebuig cap als immigrants. Són molts milers i en moltes activitats resulten indispensables. El PP ha utilitzat els sentiments de prevenció i desconfiança –llençats amb freqüència des d'unes xarxes socials destructives en aquesta matèria– per portar als tribunals debats que no havia pogut guanyar al Parlament. Aquesta estratègia té la seva lògica estant a l'oposició. Però ara se suposa que els populars han d’iniciar una etapa nova, en la que la prioritat sigui consolidar les seves expectatives de guanyar les pròximes eleccions generals. I és més que dubtós que ho aconsegueixin alimentant pors i prejudicis.

El que hem d'evitar és que es produeixin fenòmens d’exclusió o d'automarginació com els que s'han donat en altres països europeus. Dir que la immigració ha de ser ordenada no equival a legislar sobre restricció de drets. Pel que fa a Catalunya, és molt injusta la imatge que s'ha fomentat com a societat en la qual és difícil integrar-se. El debat sobre la multireincidència, per exemple, ha fet molt mal en aquest sentit. El Parlament espanyol –la legislació penal és competència de l'Estat– ha actuat amb retard sobre aquest problema. Ja fa anys que s’haguessin hagut de prendre iniciatives per tallar l'evolució dels furts i els delictes contra la propietat, en especial a Barcelona. També s'ha de reaccionar amb rapidesa contra l’ocupació il·legal d'habitatges. Però pensem quants immigrants han comès aquest tipus de delictes, o d’actuacions en qualsevol cas il·lícites, i quants viuen amuntegats en pisos diminuts o pagant un lloguer exagerat per una habitació. Entre els joves hi ha molta gent que està en aquestes condicions, i no sols estrangers, sinó espanyols que s'independitzen dels pares o canvien de ciutat per a buscar feina o obtenir millores laborals.

El pacte entre PP i Vox prescindeix d'aquesta realitat social per buscar el vot per una altra via, que no és la que correspon a una dreta moderada. Feijóo necessitava l'acord per seguir alimentant les expectatives de governar Espanya. Però segur que també ha pensat –com Pedro Sánchez quan s'imaginava en coalició amb Pablo Iglesias– que hi haurà nits en les quals no podrà dormir. Són molt significatives en aquest sentit les reaccions que hi ha hagut en el mateix PP de Madrid i Andalusia. El president d’aquesta darrera comunitat, Juan Manuel Moreno Bonilla, ha “saludat” l’acord extremeny, però per afegir immediatament que ell aspira a revalidar la seva majoria absoluta. No ha perdut ni mig minut en fer declaracions sobre Guardiola i el contingut de la seva entesa amb l’extrema dreta.

Oposició interna

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, en canvi, ha optat per enviar a la seva pròpia direcció una sèrie d'advertències que són ben realistes. Mentre Abascal deia que “hem arribat a un acord en el qual tenim garantit que a Extremadura hi haurà prioritat nacional dels espanyols en l’accés a les ajudes socials i en l’accés a l’habitatge social”, la líder de l'organització popular a Madrid manifestava que “no es pot deixar al marge a ningú d'un sistema en el qual ha contribuït, com, per exemple, el sistema sanitari”. I això ho diu una presidenta autonòmica que s’ha negat a aplicar normativa estatal a la seva comunitat, com en matèria d’habitatge o sobre l’avortament.

Si PP i Vox volen portar endavant el seu pacte es trobaran amb la barrera que l'Advocacia de l’Estat aixecarà contra els seus plans. En tot cas, cal que, en primer lloc, intentin canviar la legislació vigent, entre altres normes la llei d'estrangeria. I, d'altra banda, la idea d'expulsar immigrants amb antecedents policials –és a dir, sense antecedents judicials, que impliquen una sentència ferma– tampoc crec que es pugui deslliurar de recursos plantejats pel govern de Pedro Sánchez. M’imagino Abascal i Feijóo barallant-se per agafar el volant dels seus acords, un per córrer i l'altre per frenar, mentre l'esquerra els sembra el camí de claus i xinxetes.