El privat de Puigdemont
Segons el DIEC, el privat és “qui té el primer lloc en gràcia i confiança prop d’un príncep o alt personatge”. Així, per exemple, el comte-duc d’Olivares era el privat de Felip IV, un càrrec que en castellà es coneix com a valido.
¿La majoria absoluta encapçalada pel moviment de Carles Puigdemont el 21-D conduirà a la formació del nou Govern? Sembla una pregunta banal, però de vegades la resposta ajuda a entendre la situació.
Si Puigdemont torna a Catalunya serà detingut a l’instant per la interlocutòria de presó que continua vigent a Espanya. No caldrà ni que passi pel Suprem; abans serà empresonat, per exemple, a Estremera, i un cop allà serà portat al magistrat Pablo Llarena, que li comunicarà la querella criminal per rebel·lió, sedició i malversació de cabals públics, entre altres delictes.
La fiscalia demanarà al magistrat, en la vista breu del 505 de la llei d’enjudiciament criminal, la confirmació de la mesura cautelar i la defensa en sol·licitarà la llibertat. Ja podem suposar què farà Llarena: mantenir la presó provisional i fer-lo tornar a Estremera.
Aquest plantejament cru i realista serveix per concloure que Puigdemont no vindrà a Espanya. Però tot i això, com ha insistit, vol acabar amb la vigència de l’article 155. Perquè això passi ell té, sobretot després del resultat del 21-D, la clau del Palau de la Generalitat.
Si tot i l’aplicació del 155 has anat a les eleccions convocades per Rajoy, ¿desaprofitaràs l’opció de tornar a governar? No.
Puigdemont, amb ERC i la CUP, haurà de trobar la fórmula... i el privat: la persona per assumir la presidència de la Generalitat en la nova etapa, condició per aturar l’aplicació de l’article 155.
La fórmula pot ser un Govern provisional a Catalunya que coexisteixi amb Puigdemont i el seu grup a Brussel·les durant una mena de transició. Fins i tot es poden plantejar reunions per videoconferència. Tot seria explicat com a part d’un pla estratègic de restauració a mitjà termini del president que va permetre donar a llum la República Catalana el 27 d’octubre.
Puigdemont se sacrificaria amb una abdicació temporal per acabar amb el 155 i perquè un elenc de govern comenci a gestionar el dia a dia institucional.
En la pura gestió no seria gaire diferent de com funcionaven Oriol Junqueras i Puigdemont. Perquè era el vicepresident qui tenia l’organització del govern en l’aspecte més important -l’economia- i el referèndum.
I això ens porta al privat. Puigdemont podria delegar en una dona o home de total confiança, identificat com a tal només saber-ne el nom. Potser Puigdemont ja el té al cap, potser hi pensa les pròximes setmanes.
Hi ha un antecedent, tot i que electoralment -pels resultats- gens estimulant: Junqueras va assenyalar l’11 de novembre Marta Rovira com a futura presidenta. Puigdemont podria emular-lo i, per exemple, delegar la presidència en Elsa Artadi, artífex de la metamorfosi del PDECat en el moviment de Puigdemont.
Però és veritat que hi ha cinc vots a la investidura que no es poden perdre: els de Puigdemont i els quatre exmembres del Govern que romanen a Brussel·les. Si no tornen per les mateixes raons que Puigdemont, hauran de renunciar a l’acta per ser substituïts.
Puigdemont no només surt reforçat per haver liderat la victòria de la majoria absoluta al camp independentista, sinó que amb la nova resolució del magistrat Llarena, difosa ahir, per la qual imputa el delicte de rebel·lió a Artur Mas i Marta Pascal, que agreuja la situació del PDECat, la figura de l’expresident com a referent es fa gairebé absoluta.
