ANÀLISI

Chacón, una pura sang de la política

El seu salt polític va arribar amb el suport a Zapatero

Carme Chacón era, sobretot, una política de raça. Una líder que va dissenyar una carrera política a l’estil nord-americà, amb un equip molt personal, més que suports orgànics o mentors poderosos. Chacón passarà a la història com la primera dona que va ser ministra de Defensa a Espanya, però en realitat el que la va fer especial i única és que va ser la primera dona que va tenir opcions reals d’aspirar a la Moncloa. I ho va fer amb un itinerari molt particular. En un temps rècord va passar de ser la nineta dels ulls de José Montilla, el producte més acabat i refinat de la factoria del PSC del Baix Llobregat, a una estrella que volava sola, mirant per sobre de l’espatlla els seus companys del carrer Nicaragua, sobretot aquells que li recriminaven el seu seguidisme del PSOE.

Com es va produir aquest salt? La clau va ser la seva aposta per José Luis Rodríguez Zapatero en el congrés del PSOE del 2000. Chacón era la carta del PSC en la candidatura del lleonès i ella es va convertir en la zapaterista més fidel fins al punt d’erigir-se en la seva hereva. Estava convençuda que ella l’havia de substituir i no va estalviar esforços a aconseguir-ho.

La seva ambició, però, va posar el PSC en una situació compromesa. ¿Podia una militant d’un partit federat ser la líder del partit gran? Els socialistes es van dividir. El Baix Llobregat, amb José Zaragoza al capdavant, es va bolcar en ella. La resta, els catalanistes però també l’actual primer secretari, Miquel Iceta, ho veien amb recel. Pensaven que l’assalt a Ferraz podia costar-li al PSC la seva sobirania.

Aspirant a la reserva

Finalment no se’n va sortir, però va anar d’un pèl. Un dels afaiçonadors del producte Chacón va ser el seu exmarit, Miguel Barroso, però la maquinària la va portar Zaragoza. Va estar a punt de tombar la vella guàrdia, que es va arrenglerar darrere de la candidatura de Rubalcaba gràcies a una aliança molt ben treballada amb el socialisme andalús, i en concret amb Susana Díaz. Chacón representava el zapaterisme més autèntic, amb el seu component més naïf, i aquesta llosa, la del Zapatero que no va saber fer front a la crisi, la va acabar d’enfonsar en la foto finish del congrés de l’any 2012.

A partir d’aquell moment es va convertir en una aspirant a la reserva, sempre a l’espera del seu moment, i una interferència constant dels intents del PSC per marcar perfil propi. Chacón va sacrificar sempre el PSC i Catalunya a l’altar de la seva carrera, però ser catalana li va impedir, paradoxalment, complir el seu somni. Mai sabrem què hauria passat si hagués liderat el PSOE, ni quin impacte hauria tingut la seva arribada a la Moncloa. Però la història recent i els seus últims posicionaments (contra Pedro Sánchez, per exemple) demostren que estava disposada a fer moltes renúncies si amb això podia aconseguir els seus objectius. I que la seva Espanya era la que va quedar dibuixada el 1978.

Era una pura sang de la política, una pilot de Fórmula 1 amb un cotxe petit (el PSC) que volia canviar d’escuderia. Encantadora en el cara a cara, expeditiva quan calia (que l’hi preguntin a Pere Navarro), era un huracà que no deixava ningú indiferent. D’aquests exemplars de polític es poden escriure grans elogis o grans diatribes, però només hi ha una cosa certa: n’hi ha molt pocs. I quan apareixen són tot un espectacle per a aquells que ens dediquem a explicar la lluita, tan despietada i alhora tan humana, pel poder.

Més continguts de