Sánchez o com frenar Susana Díaz
Primer Espanya i després el PSOE? Sembla que no. Que la primera reflexió des de Ferraz l’endemà del 20-D sigui per anunciar que Pedro Sánchez es presentarà a la reelecció com a secretari general dóna idea sobre com són i cap on avancen els socialistes: en el que és seu, en el que és propi, en els personalismes, en els embolics i en les qüestions orgàniques més que en la política.
No n’han après i així els ha anat. El pitjor resultat de la història (5.300.000 vots i 90 escons); ni una victòria en les 10 principals capitals; segona força a Sevilla, Màlaga i Múrcia; tercera a Saragossa, Las Palmas i Palma; quarta a Madrid, Barcelona o Bilbao... I ni un indici d’autocrítica en l’executiva federal, cosa que posa de manifest que els de Sánchez segueixen pensant cap endins en comptes de cap enfora.
Espanya es va despertar ingovernable ahir i el primer moviment del seu líder va ser en la direcció de frenar el pas d’una Susana Díaz que porta mesos dissenyant el seu desembarcament a Madrid. És clar que des del sud pensaven en el mateix a l’hora de conèixer els resultats electorals: refredar l’ímpetu de Sánchez per convertir-se en capdavanter d’una aliança d’esquerres amb suport puntual de nacionalismes de tota mena. Unes barreges que no tenen res a veure i que recorden aquells tripartits catalans d’infaust record que molts encara tenen present a la retina.
Per al socialisme espanyol sembla que el que és menys important és el complex escenari institucional en què ens trobem. Una situació que si acaba en unes noves eleccions tampoc pot oferir res de bo per al PSOE. És al PP més que a ningú a qui li interessa tornar a passar per les urnes. Si els de la gavina sacrifiquen Mariano Rajoy com a candidat i es perpetrés l’operació Menina, els populars podrien arribar a 150 escons. Això per no parlar de la hipòtesi, que ja s’ha posat sobre la taula en alguns cercles, que s’aliessin amb Ciutadans i tots dos s’erigissin com el vot de l’estabilitat i la majoria.A Podem tampoc li aniria malament una segona volta a les eleccions. Ja ho ha dit Pablo Iglesias: “Ens ha faltat una setmana de campanya o un debat”.
Escenaris dolents per al PSOE
Els socialistes serien els més perjudicats, no només davant d’aquest hipotètic escenari de nous comicis, sinó en qualsevol dels altres dos que s’estudien. Abstenir-se en una investidura de Rajoy seria la mort, però tirar-se als braços de Podem, IU i els independentistes, un suïcidi.
¿I a ningú se li ha acudit posar els del partit lila en la tessitura d’escollir entre canviar el PP o canviar el sistema? ¿No seria aquest el plantejament? Doncs això. Que el secretari general del PSOE no pensi en gran, sinó en petit. Si no, a què vénen aquestes presses per convocar el comitè federal socialista, màxim òrgan entre congressos, dissabte que ve després d’un intent fallit que se celebrés demà mateix per tapar com més aviat millor el pitjor resultat de la història recent del PSOE? Doncs res, segueixin, segueixin per aquest camí, pel camí de les seves penes internes i les seves batalles caïnites.
