El Tribunal de Comptes, una espècie única a Europa

BarcelonaTots els països d’Europa -i gairebé del món- tenen un òrgan que fiscalitza els comptes públics per revisar que qui els gestiona ho faci degudament. Una cosa ben diferent és que aquests organismes, anomenats tribunals de comptes pràcticament a tot arreu, tinguin la potestat de jutjar els responsables d’una mala gestió. En la gran majoria de països europeus, la seva principal funció és fiscalitzar els diners i, en el cas de detectar-hi irregularitats, transmetre-ho a la justícia. És el cas del Regne Unit, Alemanya, Finlàndia, Dinamarca i Irlanda. La capacitat d’enjudiciament, de fet, és una prerrogativa que només tenen sis estats a tota la Unió Europea: França, Itàlia, Grècia, Portugal, Bèlgica i Espanya. En aquests països, els òrgans fiscalitzadors poden processar, jutjar i condemnar, encara que cadascun ho faci de manera diferent. L’espanyol, per exemple, és un dels que té més competències, tot i que, a diferència del que passa a França i Itàlia, no està adscrit al poder judicial.

Una prova de l’autonomia dels tribunals de comptes és la relació que mantenen amb la justícia ordinària. A Espanya i Itàlia, per exemple, la via comptable i el processament penal són compatibles -malgrat que la llei italiana recomana que els dos plets es facin simultàniament-. A França, en canvi, consideren que si el tribunal de comptes tingués potestat per processar unes persones que ja han sigut condemnades penalment s’estaria vulnerant el principi non bis in idem, que fa referència al fet que una persona no pot ser jutjada dues vegades pel mateix fet.

Centralisme

Però hi ha una altra diferència que dona al Tribunal de Comptes espanyol encara més poder respecte als seus homòlegs europeus: l’òrgan principal, amb seu a Madrid, és l’únic que pot jutjar. Això no passa a França ni a Itàlia, on hi ha tribunals regionals que resolen els conflictes en primera instància i, després, es pot recórrer la sentència a un òrgan central. A Catalunya, per exemple, hi ha la Sindicatura de Comptes, que fiscalitza els cabals públics catalans i assessora les institucions, però en canvi la potestat per jutjar les irregularitats només correspon al Tribunal de Comptes.

I a tot això encara hi ha un altre element diferenciador: qui jutja aquests fets. A Espanya, una petita elit que no té necessàriament relació amb la judicatura -no són magistrats- pren la majoria de decisions. Si a França són 219 magistrats que al mateix temps han de ser funcionaris i la majoria provenen de l’École Nationale d’Administration, a Espanya hi ha 14 consellers que no tenen cap motiu per tenir un càrrec a la judicatura i els únics filtres són una titulació acadèmica superior relacionada amb l’àmbit de l’administració pública i quinze anys d’experiència professional. A Itàlia, la direcció col·legiada és més reduïda que l’espanyola, amb només 11 membres, tot i que les exigències són més elevades: es demana que siguin o advocats o professors en matèries jurídiques i amb més de vint anys d’exercici professional. Però aquests només formen el consell i un graó per sota hi ha 417 magistrats, que són els encarregats de jutjar.

Un dels aspectes en què Espanya també és una espècie única a Europa és el mètode d’elecció dels membres, perquè les cambres legislatives escullen la totalitat de les persones amb poder de decisió -sis el Congrés i sis el Senat-. En la majoria de països, això és completament diferent: a Alemanya les dues cambres solament n’escullen el president i el vicepresident; a Finlàndia el Parlament en tria només un auditor general, i al Regne Unit hi ha la mateixa figura i s’escull igual. I tots els tribunals esmentats tenen mecanismes interns i externs de control. A Portugal, l’òrgan està sotmès anualment a una auditoria d’una empresa externa, i al Regne Unit el Parlament en supervisa els comptes. A Espanya, en canvi, el Tribunal de Comptes no preveu a la seva llei orgànica cap mecanisme de supervisió comptable extern.