La via eslovena que Torra reivindica per a Catalunya

El 90% va donar suport al 'sí' i l'exèrcit eslovè es va enfrontar durant deu dies al iugoslau

"Els eslovens ho van tenir clar. Van decidir determinar-se i tirar endavant en el camí cap a la llibertat amb totes les conseqüències fins a aconseguir-ho. Fem com ells, proposem-nos-ho. No hi ha marxa enrere i estem disposats a tot per viure lliures". El president de la Generalitat, Quim Torra, ha estat aquesta setmana de viatge oficial a Eslovènia i, en arribar a Brussel·les, el primer que ha fet ha sigut reivindicar la via eslovena per arribar a la independència. Segons ell, els independentistes "han perdut la por" a l'Estat i ara ha arribat el moment de tirar endavant.

¿Són comparables el Procés i la via eslovena d’independència?

El d'Eslovènia ha sigut un exemple llargament reivindicat per l'independentisme català. De fet, el full de ruta que el Govern va seguir la legislatura passada tenia força similituds amb el que van dissenyar les institucions eslovenes al principi de la dècada dels 90. En les eleccions del 1989, les primeres en què el règim comunista va autoritzar la lliure concurrència de partits, la coalició sobiranista Demos –una mena de Junts pel Sí– va guanyar amb el 54% dels vots i va començar a definir el camí cap a l'estat independent. El 2 de juliol del 1990 es va aprovar al Parlament una declaració de sobirania en què es reivindicava el dret de l'autodeterminació i es va fixar el 23 de desembre com la data per celebrar un referèndum. L'oposició de les institucions federals, amb tot, va fer que la llei per emparar la consulta no s'aprovés fins a dues setmanes abans.

Àmplia majoria social

El recorregut és, si fa no fa, el que va seguir Catalunya fins a l'1 d'octubre del 2017. I Torra fa una crida ara perquè es completi el procés. A diferència del que va passar a Catalunya, a Eslovènia van poder votar sense problemes, tot i que els tribunals havien rebutjat el referèndum i els serbis eren partidaris d'impedir-lo. En els dos casos el 'sí' va ser molt majoritari, però el percentatge de participació va ser molt diferent. En l'1-O la participació va ser del 43%. A Eslovènia hi va participar el 93% de la població cridada a les urnes, i gairebé el 90% del cens es va mostrar partidari de la secessió.

Sis mesos després, el Parlament eslovè va proclamar la independència el 25 de juny –durant aquest temps havien intentat negociar amb les institucions federals amb una oposició frontal dels serbis–, un dia abans del que estava previst per intentar jugar amb el factor sorpresa. De fet, els va servir perquè, quan Iugoslàvia es va mobilitzar per combatre la independència, l'exèrcit eslovè ja havia muntat barricades a les fronteres i havia destinat diverses milícies per controlar les principals infraestructures del país.

La Guerra dels Deu Dies

La segona gran diferència amb el cas català és, precisament, la presència d'un exèrcit regular eslovè que es va enfrontar al iugoslau –capitanejat pels serbis– en l'anomenada Guerra dels Deu Dies, que es va allargar fins al 7 de juliol. Iugoslàvia va acabar reconeixent la independència d'Eslovènia i també de Croàcia –que havia seguit un procés semblant– amb els acords de Brioni. 44 soldats de l'exèrcit iugoslau, 18 de l'eslovè i 12 persones més –periodistes i camioners búlgars que creuaven el territori– van morir durant el conflicte.

Els partits independentistes continuen reivindicant una via pacífica, tot i que aquest dissabte des de Brussel·les l'exconseller Toni Comín ha advertit que les conseqüències per als catalans probablement seran "dramàtiques" davant un Estat que ell considera que està disposat a qualsevol cosa per reprimir el moviment independentista. Després de la declaració d'independència del 27 d'octubre, el Govern va decidir no intentar implementar els resultats del referèndum per "l'amenaça de morts al carrer" i aquesta continua sent la línia vermella que els principals partits i organitzacions no estan disposats a creuar.

Més continguts de