La Constitució i una nit a l’òpera
El bloquig polític espanyol amb Catalunya comença a no tenir ni cap ni peus. Imaginin-se un ciutadà que s’ha fet tips de sentir que Catalunya és insolidària, que el castellà està perseguit, que Mas s’ha tornat boig, que el 9-N era inútil i que ja tenen a punt l’article 155 per suspendre l’autonomia. Imaginin amb quin desconcert ha de contemplar ara que el PP i el PSOE s’embranquin en una competició per reformar la Constitució perquè Catalunya “se senti còmoda”. En què quedem? ¿Que no ens estaven desafiant, els catalans? I ara els premiem? ¿O sigui que tenien alguna raó, de queixar-se? Que els que més han fet per la incomoditat es preocupin ara pel nostre benestar és sospitós, per dir-ho amablement.
Però és que observat des del cantó català, el gag és de germans Marx. Atenció a la semàntica que hem sentit fins ara: recollir el “fet diferencial”, la “singularitat”, la “personalitat” o el “desig dels catalans de tenir un perfil identitari propi”. De finançament, res que signifiqui “privilegi”, que és la manera fina de dir que vostè i jo no veurem a la partida de despesa dels pressupostos de la Generalitat tot l’esforç fiscal que fem cada any. I ara ve el millor: tot això també es proposaria per a “altres comunitats autònomes”! ¿Però això no és exactament el que tenim ara i se’n diu cafè per a tothom?
Si fins i tot els pares de la Constitució, el 1978, amb la pistola de l’exèrcit sobre la taula, van atrevir-se a posar-hi “nacionalitats”, per què ara, trenta-set anys després, PP i PSOE no poden abandonar eufemismes gastats que ens fan sentir com una nosa pesada, i s’atreveixen a posar-hi que Catalunya és una nació, que és l’únic terme acceptable, i converteixen Espanya d’una vegada en un estat plurinacional? Ah, que és impossible? Doncs, de debò, no perdin el temps ni el facin perdre a la gent.
