Mitja hora llarga d'ovacions, flors, pancartes, fulls volants caient del cel, res va faltar en un nou capítol de l'idil·li entre Barcelona i Edita Gruberova, ja rebuda amb la calidesa que només mereixen els escollits. I això que el territori íntim d'un recital de lied no sembla propiciar desbordaments emocionals.
Gruberova no és una estranya en el gènere, en coneix les claus, i si els resultats estilístics poden ser opinables, per sort estem lluny dels casos de figures més o menys llampants que, per cobrir l'expedient, interpreten amb la vista enganxada a la partitura un grapat de cançonetes. La primera part, dedicada a Schubert, va començar amb l'instrument encara fred, frases entretallades i un centre i greu febles. Si en el Lied der Mignon l'emblanquiment del so va ser excessiu, a Suleika II i Lied der Delphine , plantejades com dues petites escenes, la cantant es va mostrar més lliure.
Les tres cançons de Rakhmàninov que obrien la segona part afavorien el vessant més elegíac del cant de Gruberova, amb els pianissimos filats marca de la casa, abans de penetrar en un dels compositors que més èxits li ha donat: Strauss. Aquí la veu ja estava a ple rendiment, negociant amb un control tècnic formidable les incessants ondulacions de peces com Einkehr o bressolant els accents més extàtics de lieder com Waldseligkeit . Un recital d'aquesta mena quedaria coix sense un partenaire a l'alçada, i Alexander Schmalcz, aplaudit ja en diverses aparicions a l'últim reducte liederístic que queda al país, la Schubertíada de Vilabertran, va prodigar un toc d'una extraordinària subtilesa. Ständchen de Strauss va ser l'epíleg del concert abans de l'autèntica tercera part - Villanelle de Dell'Acqua, Dinorah de Meyerbeer, Linda de Chamounix de Donizetti-, en què la soprano eslovaca va deixar anar tots els focs d'artifici que els seus fidels esperaven. Alguns potser es van fer la pregunta de la qual no sabem la resposta: ¿serà l'última actuació d'Edita Gruberova al Liceu?
