LA SORTIDA DE LA CRISI

Europànic 2.0

El que està passant ara és una crisi a càmera lenta que està portant tota la zona euro a una trampa deflacionista

Qualsevol que treballi en economia monetària internacional ja està familiaritzat amb la llei de Dornbusch: “La crisi triga molt més temps a arribar del que et penses, però després passa molt més ràpidament del que t’hauries pensat”.

Això és el que està passant amb l’actual fase de la crisi de l’eurozona. No fa tant de temps que els polítics pro austeritat que van dictar la política macroeconòmica de l’euro anaven gallejant per tot arreu i proclamant la seva victòria basant-se en un modest repunt del creixement. Llavors la inflació es va ensorrar i l’economia de l’eurozona va començar a grinyolar. I potser encara més important: tothom es va tornar a mirar a fons l’estat de l’economia i es va adonar que la situació seguia sent extremadament funesta.

Ara bé, les coses també semblaven funestes l’estiu del 2012 i llavors Mario Draghi va aconseguir treure Europa de l’abisme. I potser, només potser, ho pot tornar a fer. Però la tasca sembla molt més difícil.

El 2012 el problema eren els elevats costos d’endeutament que patia la perifèria, i ara ja sabem que allò es va deure més a un problema de liquiditat que no pas de solvència. És a dir, els mercats bàsicament tenien por que Espanya o Itàlia fessin fallida a curt termini perquè es poguessin quedar literalment sense diners. Els temors dels mercats van amenaçar de convertir-se en profecia autocomplerta. Tot el que va caler per desactivar aquella crisi van ser tres paraules: “Whatever it takes ” (“El que calgui”). Tan aviat com la perspectiva d’una escassetat de diners va desaparèixer, el pànic va baixar ràpidament i, avui dia, tant Espanya com Itàlia gaudeixen d’uns costos d’endeutament històricament baixos.

Però el que està passant ara és molt diferent. És una crisi a càmera lenta que afecta el conjunt de la zona euro, que està caient en una trampa deflacionista mentre els tipus d’interès del Banc Central Europeu ja estan virtualment en el 0%. Draghi pot mirar d’obtenir tracció per a l’economia a través de la compra massiva de deute ( quantitative easing ), però no és gens clar que això pugui funcionar, ni tan sols si es donessin les millors circumstàncies -i la realitat és que Draghi afronta complicades limitacions polítiques per actuar.

Confusió alemanya

El que em xoca, a més, és l’abast de la confusió que hi continua havent. Alemanya sembla decidida a mirar-se el problema com una conseqüència de la irresponsabilitat fiscal, i això no tan sols impedeix que hi hagi veritables estímuls fiscals sinó que també posa obstacles al quantitative easing, ja que per als alemanys és anatema fins i tot considerar la compra de deute públic.

També és notable com la lògica de la trampa de liquiditat continua sent escorredissa després de sis anys -sis anys!- amb els tipus d’interès pròxims al 0%. No és el pitjor exemple, però acabo de llegir Reza Moghadam escrivint això [al Financial Times ]: “Els sous i la resta de costos laborals són simplement massa alts, fins i tot per als estàndards dels països rics. Ja no diguem en comparació amb els competidors dels mercats emergents”.

Buf! Si el que preocupa és la competitivitat, el que cal és depreciar l’euro, i no retallar els salaris. És gairebé segur que rebaixar els sous enmig d’una trampa de liquiditat empitjorarà la caiguda. ¿Com pot ser que a hores d’ara encara hi hagi gent que no ho hagi entès?

La capacitat d’adaptació d’Europa ha sorprès molta gent, i m’hi incloc. I crec que l’era de Mario Draghi al Banc Central Europeu ha sigut un dels grans pilars de la seva fortalesa. Però tant a mi com a persones amb qui parlo ens costa veure com acabarà tot això, o, més ben dit: com pot acabar de manera no catastròfica. Us pot semblar inversemblant imaginar que Marine Le Pen guanya a França i decideix treure el país de l’euro i de la Unió Europea, però, quina és la vostra hipòtesi?

El + vist

El + comentat