El retard en les sentències: lluny del cas Madoff
A més de constatar les dues dècades que van passar entre els fets i la primera sentència, els magistrats del Tribunal Suprem qualifiquen de "disbarat" els nou mesos que va durar el judici
Els magistrats del Tribunal Suprem dediquen a les "dilacions indegudes" bona part de les 392 pàgines que han escrit sobre el cas Hisenda, pel qual s'ha condemnat Josep Lluís Núñez. A més de constatar les dues dècades que van passar entre els fets i la primera sentència, qualifiquen de "disbarat" els nou mesos que va durar el judici. El to d'esbroncada que destil·la el text del Suprem és habitual en les sentències que responen a recursos, en què els jutges d'instàncies superiors no deixen passar l'ocasió de renyar els d'instàncies inferiors. Però el que compta és el fons. I en el fons hi ha un exemple del que popularment es considera la lentitud i ineficiència crònica i incomprensible de la justícia.
Què és indegut?
La mateixa sentència del Suprem recorda que per desembocar en una reducció de pena -Josep Lluís Núñez s'estalvia dos anys sencers de condemna per aquest concepte- la dilació ha de ser "indeguda", és a dir, "no justificada". I afegeix: "Serà indeguda si resulta desproporcionada per a la complexitat de la causa". Aquí, inevitablement i encara que la valoració s'intenti objectivar, s'obre una escletxa per a la subjectivitat.
Però, des del punt de vista dels ciutadans, encara és més difícil imaginar per què hi ha dilacions "justificades" i, fent el triple salt mortal, entendre que si n'hi ha d'indegudes serveixin per alleujar la pena d'aquell que és declarat culpable.
En aquests casos, si es parla de corrupció i diners, sorgeix la comparació llaminera amb el cas Madoff. Xavier Sala i Martín la fa sovint, perquè el gran estafador americà va ser condemnat a una pena de 150 anys tan sols un any i mig després de ser arrestat, i no es pot dir que l'afer no fos complex.
El fet és que la tradició jurídica espanyola és força diferent de l'anglosaxona. Tenim un sistema molt garantista -s'extrema el respecte pels drets dels acusats- i es concep la pena com a eina de rehabilitació i no com a càstig. Així es crea un bucle: la condemna perd el sentit si hi ha dilacions indegudes i és fàcil que hi hagi dilacions, sobretot perquè no es destinen prou recursos ni prou especialitzats a casos complexos en un sistema complex. El resultat és una ineficiència escandalosa que, a més de produir injustícies, fa créixer cada dia el descrèdit del sistema.
