Letta, un italià massa centrat i massa europeu

DELS CATALANS S’HA DIT que, com els palestins, no perdem mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat. Està per veure si aquest cop trencarem la tendència... En el cas dels italians, del que no perden l’oportunitat és de tirar-se els plats pel cap, de fer caure governs i de viure, tranquil·lament, en un estat de permanent inestabilitat. La mitjana de durada dels primers ministres italians des del final de la Segona Guerra Mundial no deu arribar als dos anys. De manera que la sort que ha corregut Enrico Letta entra dins la més estricta lògica històrica i estadística.

Letta no pot al·legar desconeixement. Ell mateix forma part d’una família perfectament imbricada en les vísceres de la política i l’estat. El seu oncle, Gianni Letta, va ser home de confiança de Berlusconi al govern en dues ocasions. Enrico Letta és un toscà de bona família, de formació cosmopolita i de vocació de poder. Encarna a la perfecció el centrisme, la centralitat, l’esperit de la mesocràcia: alhora socialdemòcrata i democratacristià. Fins i tot és de mitjana edat: 47 anys, ni massa jove ni massa gran. És també un europeu. Potser, al capdavall, la seva figura resulta massa centrada i massa europea per seduir una Itàlia descentrada, tensa i emprenyada: amb ella mateixa i amb Brussel·les. I amb el món, esclar. Només així s’expliquen els vaivens que han portat els transalpins a votar massivament Berlusconi i Beppe Grillo, les dues cares del populisme de dreta i esquerra. Ben lluny, en tot cas, de l’ideal horacià de l’ aurea mediocritas, aquell punt mitjà que encarnava Letta. Res a veure amb el rival de partit que l’ha fet caure, un Matteo Renzi que va embalat, com si en lloc d’un partit pilotés un fórmula u com els del seu amic Flavio Briatore. Tan embalat, que ja hi ha qui comença a parlar d’una nova era: el renzisconisme. A veure quant dura.