L’hora de ballar arriba amb Juan Luis Guerra

BarcelonaTot a les fosques. Així va rebre el Palau Sant Jordi Juan Luis Guerra. La llum va il·luminar l’escenari quan el cantant dominicà va sortir d’una cabina telefònica de color blau, l’únic element d’una posada en escena despullada d’artificis: només ell i una banda amplíssima amb una imponent secció de metall. El crit de les 12.000 persones que van pagar l’entrada (la majoria a 40 euros, però alguns fins a 190) era inequívoc: tenien ganes de Juan Luis Guerra. Feia set anys que no visitava la ciutat, i a més ara ho ha fet amb un disc magnífic, Todo tiene su hora, en què la salsa té més pes que la bachata. Precisament una de les peces del nou àlbum va obrir el concert: Cookies and cream. I al llarg de gairebé dues hores en sonarien més, integrades en un repertori que va combinar bachata, molt merengue, números de salsa i son.

L’única pega en aquesta exhibició rítmica va ser que a alguns espais del recinte el so hi arribava poc nítid, cosa que va perjudicar cançons com la nova Tus besos, en què els detalls instrumentals són essencials.

Una de les coses que va fer especial Juan Luis Guerra, a part de la pulcritud en afinar i la naturalitat de la lírica romàntica, va ser la seva manera d’incorporar elements del pop al discurs musical caribeny. Si més no en disc, va saber reformular el concepte de cançó tancant els temes. Va sacrificar minutatge i, per tant, temps per ballar, però va convertir en èxit moltes de les composicions que va incloure en els àlbums de finals dels 80 i principis dels 90. Tanmateix, la naturalesa de la seva música demana més aire, i això és el que ofereix en directe, ja sigui enllaçant cançons que acaben formant part d’una sola cosa o directament amb medleys. I sempre amb l’objectiu de fer ballar.

Amor conjugal, paternal i religiós

Al Palau Sant Jordi va quedar clar que anava per feina, injectant potència rítmica a Ojalá que llueva café, que va lligar amb La llave de mi corazón, aquesta amb trompetes i trombons fent de contrapunt a la veu. I aleshores va venir la pausa. Guerra, de 58 anys, va preguntar quanta gent hi havia de Barcelona, de Dominicana, de Veneçuela... Dominaven les banderes dominicanes, però si el termòmetre per mesurar l’origen del públic és el volum de la cridòria, guanyaven els que van respondre quan Guerra va dir Colòmbia.

Vestit amb armilla i gorra, fidel a la seva imatge, va recordar que porta 31 anys casat abans de cantar la bachata Mi bendición, que va situar en el repertori precedint Dime Nora mía, una peça d’amor conjugal dedicada a la seva dona, Nora Vega. Guerra la va inserir en un medley de salsa que va marcar un dels punts més calents del concert, amb la banda a ple rendiment. No va ser l’únic moment familiar, perquè també va cantar la bachata Muchachita linda, en què l’objete d’amor és la seva filla. La va interpretar recollit en un format acústic juntament amb el son Para que sepas, perquè Guerra abaixa el ritme per construir una dinàmica de directe que sigui assumible per ell i pel públic. Cal arribar en bona forma quan els tambors africans catapulten El costo de la vida i quan la lloança a Jesucrist de Para ti es toca accelerant el merengue fins al paroxisme. I encara més quan toca correspondre l’entusiasme del públic accelerant Visa para un sueño, La bilirrubina i Para pedir su mano. L’estratègia va funcionar, perquè tot el Sant Jordi va ballar, i hauria seguit ballant una hora més. N’hi havia ganes i banda per fer-ho.