Maltractaments al Club Super3
Els guions de la família del Club Super3, amb l’Àlex, el Pau, el Roc, la Lila, el Fluski, la Pati Pla... són excel·lents. Tenen un element diferencial: un subtext gens innocent que deixa entreveure una realitat atrevida. Interessa més provocar la reflexió en les relacions interpersonals que no pas vendre uns estereotips conservadors exemplars del que se suposa que és normal. Aquesta setmana passada, en un perfecte exercici de maquiavel·lisme creatiu ben calculat, els guionistes exposaven amb sentit de l’humor una escena despietada que fins i tot sobtava. En Rick, l’abnegat empleat del senyor Pla, li recordava que era final de mes i que volia cobrar. Ho feia amb una submissió malaltissa i demanant perdó. El senyor Pla el felicitava amb indulgència: “No ets gaire intel·ligent, per no dir gens. Ets pilota com un gosset faldiller. Però jo això ho valoro perquè, encara que malament, sempre fas el que et demano”. En Rick li contestava servil: “El meu objectiu a la vida és complaure’l”. Quan en Rick li torna a suplicar el sou, el senyor Pla s’enfada: “Un sou? Ho sabia! T’obro el meu cor per dir-te el que sento per tu, una estimació desinteressada i franca. En canvi tu només m’estimes pels diners. Quin disgust! Quin desengany! [...] Quan hauries de ser tu qui m’hauries de pagar a canvi de tot el que et dono...” En Rick, vassall i covard, plora i es disculpa. Es treu les poques monedes que té a les butxaques i l’hi dóna. “Tingui. Però, si us plau, no es posi tan trist”, diu, víctima del xantatge emocional. El senyor Pla li contesta: “Intentaré oblidar-ho, però que consti que la processó va per dins”. En Rick marxa compungit i el senyor Pla es guarda els diners de l’empleat rient despectivament. És una escena cruel. Depenent de l’edat del petit espectador segurament caldrà aclarir què ha passat. La manipulació psicològica, provocar el sentiment de culpa, la servitud potser costen d’entendre a un nen petit. Però suposa una oportunitat per explicar als nens què és l’abús més subtil: el que no té violència física. És un atreviment en un programa infantil però també un repte i un exemple de maduresa televisiva. Els contes populars tampoc estan lliures de crueltat i no per això ningú arrossega cap trauma. Hi ha abús a La Ventafocs, a Barbablava, a La princesa de la sal, a Hansel i Gretel... En la moda televisiva del políticament correcte anul·lem el potencial educatiu. El relat oral tradicional no tenia com a destinatari el nen sinó la família. I amb la tele infantil ha de passar el mateix. Aquest punt de crueltat afegida és una oportunitat d’or. Tal com se’ns planteja ara la vida i com han fet sempre les rondalles, està bé que la tele (i els pares) ensenyem que hem de perdre la por a tenir por. I com plantar-hi cara.
