Aquest any es commemora el bicentenari del naixement del polític i escriptor Abdon Terrades, que va néixer a Figueres el 1812 i que morí, exiliat, a Medina Sidònia (Andalusia), el 1856. Se'l considera com el principal pioner del republicanisme català modern per la seva actuació personal i pel fet d'haver reeixit a organitzar un partit polític, l'anomenat Partit Democràtic, que fou el precedent immediat del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aquest caire de figura pionera motivà que un dels seus biògrafs moderns, Josep Soler Vidal, li atorgués el qualificatiu d'"apòstol de la democràcia catalana" en el llibre que li dedicà el 1983. Un altre estudiós, Jaume Guillamet, en publicà, més modernament, una extensa biografia: Abdon Terradas. Primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres (2000). Tots dos autors coincideixen a assenyalar que fou una de les personalitats polítiques catalanes més importants del seu segle i un escriptor més que notable.
Certament és un dels grans noms que la ciutat de Figueres i la comarca de l'Alt Empordà han aportat al país. Però Terrades no va ser només un fill insigne d'aquella ciutat, sinó que també en fou alcalde en diferents moments molt convulsos (el 1842 i el 1854-55) que impossibilitaren que pogués exercir el seu mandat. En la primera ocasió, el 1842, arribà a ser elegit i destituït fins a cinc vegades per no voler jurar fidelitat al general Espartero, aleshores regent. Malgrat que no va poder fer un exercici continuat del seu càrrec és considerat com el primer alcalde republicà de Catalunya elegit democràticament.
A Barcelona també assolí una gran notorietat com a líder republicà pròxim al carbonarisme i a la francmaçoneria. Sembla que també simpatitzà amb l'ideari igualitari d'Étienne Cabet, de qui va traduir La història popular de la revolució francesa (1846), per bé que políticament Terrades fou partidari de l'acció directa i revolucionària, com demostrà al llarg de la seva vida. Les seves idees i actuacions motivaren que sovint hagués d'exiliar-se i de viure en residència vigilada.
Malgrat que hagué de viure en un ambient de lluita constant i no pogué exercir càrrecs públics de gran transcendència, la seva condició de pioner li possibilità convertir-se en una figura mítica per als republicans de les generacions posteriors. En aquest sentit, recordem que l'escriptor Carles Rahola el va incloure com una de les figures més rellevant del seu llibre Vides heroiques (1932).
Paral·lelament, però de manera molt lligada a la seva actuació política, Terrades fou un destacat periodista, escriptor i dramaturg. Fou també, doncs, un revolucionari de les idees. Fundà el diari El Republicano (1842) i abans havia impulsat uns fulls volants de propaganda republicana que eren coneguts popularment com a Hojas Terradas . Donades les circumstàncies sociolingüístiques de l'època, Terrades feia periodisme en castellà, però fou també un pioner en l'ús del català en altres àmbits. Així, el va usar en una de les seves obres més conegudes, la cançó La Campana (1842), veritable himne dels republicans federals, que recull el programa radical que defensaven (recentment recuperada pel grup coral Ara Pla!) i que sembla que li musicà Anselm Clavé. Així mateix, fou també un dels primers a utilitzar el català en els mítings, cosa que possibilità que la nostra llengua fos incorporada al llenguatge polític contemporani.
Com a escriptor compromès amb una opció política aleshores revolucionària, va escriure la novel·la La Esplanada (1835), que tenia com a rerefons les execucions de liberals fetes davant l'esplanada de la Ciutadella de Barcelona el 1828 pel capità general, comte d'Espanya. L'obra, escrita i publicada originàriament en castellà, va ser traduïda modernament al català per Maria dels Àngels Anglada. Terrades fou també l'autor de la peça teatral antimonàrquica Lo rei Micomicó (1837), redactada ja originàriament en català i publicada i representada a Barcelona i a Figueres. Un prestigiós home de teatre, Àngel Carmona, el considerà "el Bertolt Brecht català". I fou el mateix Carmona qui, en el seu llibre Dues Catalunyes (1967), digué que Terrades encarnava "un tipus que desmenteix el tòpic del català ranci, covard i ensopit: el català imaginatiu, audaç i generós".
