ELS MITJANS hem afirmat aquests dies que "Barroso ha respost la carta de Mas", però la frase, estrictament, és incorrecta perquè, contradient una intuïció força general, l'actual normativa ens permet contestar preguntes o cartes però només ens deixa respondre-hi.
No és, ni de bon tros, l'únic cas en què dos verbs tan sinònims com respondre i contestar tenen règims diferents. Cal tenir clar que el règim d'un verb és independent del seu sentit i, per tant, verbs de sentit igual poden regir complements diferents.
En conseqüència, mentre que tant podem contestar una pregunta com contestar a una pregunta, només és possible respondre a una pregunta. Si pronominalitzem el complement, això equival a afirmar que podem contestar-la o contestar-hi però que només podem respondre-hi.
Són dos verbs amb tres possibles complements: allò que es respon o contesta, allò a què es respon o contesta i la persona a qui es respon o contesta. Però el primer sovint no s'explicita i és llavors que contestar (però no respondre) pot convertir en OD allò a què es contesta.
Aquesta asimetria en comporta una altra de més complexa: que puc contestar una pregunta a algú però no respondre una pregunta a algú. En canvi, sí que puc respondre (o contestar) alguna cosa a algú.
I és que a la pregunta i a algú no poden conviure en la mateixa frase. O responem a algú (li responem ) o responem a la pregunta (hi responem). No podem respondre a la pregunta a algú (li hi responem).
És una asimetria que el castellà no presenta. En castellà no tenen cap problema per responder o contestar una pregunta i a una pregunta.
El que fa de mal dir -jo mateix no ho tinc clar- és si ho hem de veure com un tret identitari del català que cal preservar o com una distinció massa subtil que potser algun dia valdrà més eliminar.
