Carda amb qui vulguis / Però que no se sàpiga… gaire

Carda amb qui vulguis

He conegut periodistes que carden pels descosits. He vist traductors i intèrprets que fan anar la llengua a tota hora. He tractat amb professors de tenis que s'han repassat totes les alumnes que han pogut; a vegades, fins i tot, les de la pista del costat. M'han explicat d'estrelles de la televisió que han sabut aprofitar les hores de camerino. D'anècdotes de futbolistes en sé de tots els equips, a les lliteres de tots els vestidors i en no poques concentracions. N'hi havia un que, a l'avió de tornada, es dedicava a ensenyar als companys d'equip la gravació, amb el telèfon mòbil, de les proeses de la seva nit anterior, a la vigília de partit. Del sexe, entre els de la faràndula -sigui comèdia, sigui tragèdia-, se'n podria publicar una enciclopèdia. I vaig conèixer una advocada, a Estrasburg, que sense preàmbuls ni titubejos se n'anava a l'home que li venia de gust i, en un passadís del Tribunal de Drets Humans, li deia: " J'ai envie de faire l'amour avec toi ". I l'home, atònit, decidia si aprofitava la invitació amb la mateixa fredor del plantejament. De Kennedy tots en sabem la brama. De Clinton en vam tenir la prova, a la tintoreria. I, de cop i volta, oh là là, aturem el món que el president de França té una amant. Ell té raó de dir que "els afers privats es resolen en privat" i ella, l'actriu Julie Gayet, està en el seu dret de demandar la revista que ha esbombat la relació. Del que passava entre ells dos a l'apartament de la Rue du Cirque no n'hem de fer res. Ningú. Tant se val si menjaven els croissants que portava ell (magnífica metàfora) o si el president, en lloc d'aprofitar l'estona d'esbarjo, s'asseia als peus del llit a explicar-li les cabòries polítiques del dia. Siguis actriu, rei, forner, advocada o president, si no és a costa de diner públic, carda amb qui vulguis. El tema és qui paga els preservatius.

Però que no se sàpiga… gaire

D'aquí pocs dies serà a les llibreries l'últim premi Sant Jordi de novel·la, Dies de frontera. Cada vegada que l'autor, Vicenç Pagès Jordà, en parla públicament, explica que el protagonista de la novel·la té, als quaranta tocats, allò que en diu "una relliscada". Tenim el món muntat així; allò que per als homes és una patinada per a les dones és una història. El cas Hollande-Gayet no se n'escapa. Una sortida amb moto, el casc, l'esmorzar calent i el pis d'una noia vinculada a la màfia corsa: tot plegat, elements d'una pel·lícula del Louis de Funès. Una comedieta que els mitjans analitzem amb una gravetat acadèmica. Aquí mateix, hem donat més pàgines i portades a aquest afer que a la gravíssima realitat econòmica francesa. Hem debatut, seriosament, sobre la seguretat nacional en un cas d'uns polvos furtius a la ciutat de l'amor. No té res a veure això amb l'escàndol Profumo, aquell ministre de la Guerra britànic que el 1963 se n'anava al llit amb Christine Keeler, una noia (aleshores la premsa en deia "una corista") que també es beneficiava un espia soviètic. Si li va passar o no informació mai no ha estat aclarit, però el ministre John Profumo va haver de dimitir per aquest episodi calent de la Guerra Freda.

Hollande no haurà de plegar perquè no ha afavorit l'actriu en res. Ella ja tenia la seva pròpia carrera i, per exemple, a Quai d'Orsay té un paper esplèndid com a col·laboradora del ministeri d'Afers Exteriors (suposo que més d'un cinema correrà a reposar la pel·lícula). Ell es cordarà la bragueta i continuarà manant. Veurem, en canvi, com queda d'estigmatitzada la carrera de l'actriu. Ser l'amant del president de França no només no l'ha afavorit sinó que, d'ara endavant, la pot arribar a perjudicar. Seria una altra injustícia. La Bruni mateix, com a dona de Sarkozy, va vendre menys discos.