Castro del Río i la consulta

El president Mas va signar dissabte el decret de convocatòria de la consulta sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent. Avui el president espanyol reuneix el seu govern per impedir-la. Els arguments amb els quals nosaltres la volem convocar són contrarestats amb fal·laços arguments simètrics. La vicepresidenta del govern espanyol parla de democràcia per no deixar votar. Quin mal no deuen haver fet les apel·lacions de David Cameron a la democràcia per defensar el dret dels escocesos a decidir el seu futur. Fins i tot el relief de què parlava obertament amb l’exalcalde Bloomberg (amb qui per cert l’alcalde Trias i un servidor ens reunim aquest mateix matí de dilluns) en conèixer-se el resultat expliquen fins a quin punt era clara l’aposta britànica per la democràcia.

Els governants espanyols són diferents, i tant. També els oponents. Vaig sentir parlar Pedro Sánchez, el nou secretari general del PSOE, durant la Festa de la Rosa que se celebra cada any a la pineda de Gavà. És un xicot que aparenta modernitat. Fins i tot vesteix molt més modern que molts de nosaltres. Però quan va obrir la boca per defensar que no s’havia de votar entre altres coses perquè Catalunya l’han feta els andalusos, els extremenys i els de Castella-la Manxa, aleshores vaig comprendre que el PSOE és el de sempre, que els aspirants a governar Espanya són els de sempre, i que els arguments (això és el pitjor) són tan fal·laços com sempre. Pedro Sánchez devia quedar molt content del seu discurs, perquè el públic en general va aplaudir amb força les seves paraules. És el que passa en actes com aquests. No tothom va aplaudir, però. Ni a la primera fila. Vull dir a la fila dels dirigents del PSC. Els més intel·ligents sabien que el clixé intel·lectual amb què treballa Sánchez és d’una falsedat radical, el camí directe per minimitzar el PSC a Catalunya i, per cert, el camí per fer que el PSOE, que sense els vots del PSC no pot governar a Espanya, esdevingui un partit minvant d’oposició permanent.

El que no comprenen ni els governants ni els oponents espanyols és que la força del president Mas és que el nostre dret neix a Castro del Río. Aquesta és la força de la legitimitat de les opcions polítiques que donen suport a la llei de consultes i a la convocatòria que ha estat signada aquest dissabte històric de tardor. Un cop hàgiu llegit aquest article heu de córrer a la llibreria a comprar la darrera novel·la, si és que se’n pot dir d’aquesta manera, de Vicenç Villatoro. Hi trobareu per què tots nosaltres, catalans de soca-rel amb arrels que van de Castro del Río a Sanxenxo, de Lucena a Gijón, d’Alzira o Elda a Cortes d’Arenós o Alcanyís, de Chinchón a Fuentes de Ebro, hi trobareu el perquè del nostre dret col·lectiu a decidir. Efectivament, senyor Sánchez, Catalunya és producte de l’esforç de tants avantpassats nostres que es van obrir pas a la vida entre els catalans que ja hi eren. El que vostès encara no han entès és que sortint de les coves o de les barraques en què van haver de viure, es van forjar un camí propi a la vida basat en l’esforç, en la feina, en el mèrit, en el fet de voler fer part d’un somni. Si vostè passeja per Barcelona ho descobrirà fàcilment. Vagi per exemple a Ciutat Meridiana i parli amb la directora de la biblioteca. La Magnòlia és una dona fantàstica, que comprèn fins a quin punt la cultura forma part dels aglutinadors fonamentals de la nostra societat. Ella, en comptes de quedar-se a la biblioteca, tancada entre els llibres, els discs i les revistes, tan ben posats com els té, surt pels carrers del barri per anar a buscar les mares, els nens, els jubilats. Ara vol desenvolupar un programa amb l’Ateneu de Fabricació que hi acaba d’obrir perquè, diu, cal fondre les activitats de la biblioteca amb les del món nou que porta l’Ateneu.

Passegin per Barcelona, vagin a l’escola de Sants de la qual és directora la Conxita. No cal parlar-hi ni cinc minuts per comprendre que aquella dona menuda i fibrada és tot força dedicada a la seva passió: educar la mainada. Em deia ahir mateix que el seixanta-cinc per cent dels alumnes són de pares de fora, però “els nens són tots d’aquí”. No parlava de naixements, sinó de vincles, d’identitat, de manera de concebre la societat.

És per impulsar la societat catalana, perquè els néts i els besnéts de la gent provinent de Castro del Río, de Caratxi o de Matadepera se’n surtin amb totes les possibilitats, que el president signa el decret. És per fer possible el nostre somni, el de tots, de societat justa, catalana i lliure pel qual hem lluitat i treballat tant.