Els carnerians celebrem aquest any un centenari doble. El 1914 Carner va publicar dos llibres cabdals en la seva trajectòria. És amb aquests dos llibres que comença la història del Carner que serà el més gran poeta català i un dels grans poetes europeus, és a dir, del món, porque Europa es el mundo, Cernuda dixit. Aquests dos llibres són, per ordre de publicació, Auques i ventalls, publicat al gener, i La paraula en el vent, que va veure la llum, com se sol dir, al juliol.
Que aquests dos llibres siguin la pedra fonamental de la trajectòria de Carner no vol dir de cap manera que els seus llibres anteriors siguin menyspreables. Si els sabem llegir bé hi trobem ja aquella visió del món que serà sempre la seva, la de la pietat. D’aquests llibres primers, Carner en guardarà molts poemes que, netejats de tot allò que els enterbolia, aniran a parar a la seva obra magna, el volum Poesia, publicat el 1957.
Auques i ventalls, del qual Carner va fer una lectura a la sala Athenea de Girona, el dia 17 de desembre de 1913, és la superació d’aquell Carner “estilitzador de manies de genteta”, per dir-ho tal com ho diu Ferrater. Una superació en qualitat formal i en profunditat de lectura del comportament humà. Carner mateix, al pròleg, ens parla de la lectura gironina que en va fer, entre amics, a la “sala plaentíssima”, lloança al seu amic Rafael Masó, l’arquitecte d’aquella sala. Parlo de tot això per indicar que, en aquells anys, Carner tenia una forta relació d’amistat amb Masó i la seva família. Així, a Auques i ventalls dedica un poema a la dona de l’arquitecte i a La paraula en el vent un a Masó, un poema que l’esperit crític de Carner no inclourà a Poesia. Sí, en canvi, el dedicat a Esperança Bru de Masó.
També segons Ferrater, el miracle de La paraula en el vent es va produir amb l’ajut de la lectura de dos autors: Ausiàs March i Shakespeare. I jo hi afegiria amb l’ajut de Pompeu Fabra. Carner, que el 1914 fa trenta anys, el 9 de febrer, disposa també, per escriure aquests dos llibres que celebrem, de la seguretat que li dóna l’entrada en la seva maduresa, a més de la formalització ausiasmarquiana i shakespeariana, i disposa d’una llengua dúctil. Una llengua sense fantasies, racional i estructurada. Sense tot això no tindríem aquests dos llibres, però només amb això tampoc. És l’ànima del poeta, la qualitat d’aquesta ànima, la que fa possible una obra tal com és.
El títol La paraula en el vent, que procedeix de Petrarca ( scrissi in vento ), fa al·lusió a la fragilitat, a la inconsistència, per tant a la nul·la fiabilitat de tot allò que s’escriu sobre un suport volàtil. Carner cita Petrarca a l’epígraf del seu llibre, però hauria pogut citar Catul: “El que diu una dona al seu amant ardent / cal escriure-ho en el vent i en l’aigua que s’escapa”. De fet és Catul qui ens dóna la pista per saber per on van els trets de La paraula en el vent. Aquest llibre de Carner bé s’hauria pogut titular Treballs d’amor perduts, però, esclar, hauria estat massa obvi. Però tracta d’això, de relacions d’amor fracassades o a penes si començades, o dels inconvenients que representen per a la vida normal. En aquestes històries d’amor, tots els esforços, patiments, paraules, han resultat inútils, escrits en el vent.
El darrer poema del llibre, de fet, és un poema circumstancial. Si les tres noies de qui es parla al poema, tres germanes, prenen un valor universal, com a tipificació resumida de totes les noies possibles i de tots els amors possibles que se’n van, és perquè Carner decideix posar aquest poema al final del llibre. I així dóna una sortida a tots els treballs d’amor perduts: l’amistat entre homes. “Ara hem quedat els homes i podem ésser amics”. Aquest vers resulta una mica estrany sense la història prèvia, que no és altra cosa que un fet circumstancial. Ja he dit que Carner era amic de Rafael Masó, justament en els anys primers dels segle passat, i feia estades a Girona, amb altres amics barcelonins, com ara López-Picó, sobretot per Tots Sants, que són Fires a Girona. Masó tenia tres germanes, i el poema descriu la sobretaula d’un sopar a can Masó. Quan les noies, tocades per la son, es retiren, queden els homes sols, alliberats de qualsevol actitud de gallet davant d’aquella presència femenina. Un cop les noies fora, els homes poden deixar de fer comèdia i poden parlar de les seves coses, poden ser amics. Aquesta nimietat anecdòtica pren un caràcter universal de solució. Simplement per l’habilitat i el talent del poeta.
