Cortina de fum de la dreta?
Existeix un lloc comú, entre certs pensadors del progressisme més ortodox, consistent a dir i repetir, com si es tractés d'un mantra, que el fet de posar la qüestió nacional al centre del debat beneficia les dretes. Davant aquesta coneguda tornada, que sona bé a les orelles acostumades a dividir el món en blocs, val la pena fixar-se atentament en els fets. Uns fets que desmenteixen amb rotunditat una anàlisi tan entranyable com caducada. Que ningú no s'alarmi: no es tracta ara de proclamar un cop més l'absurda fi de les ideologies, sinó simplement de tocar de peus a terra per tal d'acceptar les coses com són. I no són precisament tan complexes que impedeixin una lectura clara. Els fets són els següents.
Primer. A Catalunya, la qüestió nacional tal com està plantejada avui no l'ha posat la dreta sobre el tauler polític, sinó un ampli moviment ciutadà i popular, construït al marge dels partits i ideològicament transversal. Contra el que algunes ments conspiratives voldrien, troballes conceptuals com el dret a decidir o l'estat propi no són fruit de cap pervers think tank de la dreta nacionalista liberal per enganyar el personal i retallar a plaer sin que se note el cuidado. Res més lluny de la veritat.
Segon. La qüestió nacional -el clam independentista, vaja- sens dubte és ara mateix absolutament central, però també és incontestable que es presenta de la mà de la qüestió social. Als ulls d'una gran majoria ciutadana, les dues coses van indissolublement lligades. I aquest és precisament el principal fonament del seu èxit. Aquest discurs, forjat des de fa molts anys en un procés de llarga maduració, ha quallat amb l'ajut de la crisi del capitalisme financer i d'una austeritat fracassada i molt contestada al carrer: són molts els qui aspiren a crear un estat propi que sigui més equitatiu, més just. Una altra cosa és que s'aconsegueixi. Però l'oportunitat, i la demanda social, hi és.
Tercer. La dreta al govern, CiU, s'ha apuntat al clam del carrer quan ha vist que era majoritari, no abans. No l'ha liderat: l'ha fet seu. A més, l'ha assumit a risc d'una ruptura interna: CDC versus Unió. Ho ha fet, també, en contra de l'opinió de l' establishment financer i empresarial de Barcelona i Madrid. És a dir, en contra dels seus valedors de tota la vida. El pitjor enemic del president Mas ara mateix són els caps visibles de l'anomenat Puente Aéreo, que el pressionen un dia sí i l'altre també.
Quart. Fins ara, si algun beneficiat electoralment hi ha hagut del procés polític en marxa han estat els partits d'esquerres: ERC en primer lloc, esclar, però també ICV i la CUP, i fins i tot el Procés Constituent de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. L'esquerra més integrada al sistema (PSC) ha punxat per la seva indefinició nacional i poca credibilitat social. Els partits tradicionals de la dreta nacionalista, tant CiU com PP, no fan sinó baixar a Catalunya. C's, des de la indefinició ideològica, és qui més s'ha beneficiat de l'espanyolisme.
Cinquè. A Espanya, l'excitació nacionalista que ha produït el repte català no està jugant a favor de cap dels dos grans partits nacionals, tot i que hagin tancat files amb un rebuig frontal al referèndum català: el PP aguanta a la baixa, i el PSOE no se'n beneficia. En canvi, l'esquerra clàssica representada per IU sí que puja molt, i UPyD, ideològicament en terra de ningú, també.
Conclusió: el discurs d'esquerres, socialitzant, mai havia avançat tant, mai havia calat en capes tan àmplies de la població. El seu avenç té a veure, sens dubte, tant amb el moment de forta crisi econòmica com amb el fet que es presenti imbricat amb la històrica reivindicació nacional. Ignorar això i seguir presentant el clam pel dret a decidir i l'estat propi com una cortina de fum nacionalista i identitària és analitzar la realitat amb una bena als ulls. És negar l'evidència.
