Opinió 21/11/2014

Dedicació

i
Narcís Comadira
3 min
Dedicació

No sé si el creatiu de la publicitat de Convergència va tenir present la figura bíblica de Moisès quan va dissenyar el cartell de les darreres eleccions catalanes, en el qual un Artur Mas envoltat d’una aura lluminosa, amb els braços alçats, talment sortit d’un film cursi, ens era presentat com un nou Moisès que havia de dur el país a la terra promesa. El cartell era un espant i no va funcionar, perquè Mas no va obtenir la majoria buscada que el va moure a convocar eleccions anticipades. Va haver de pactar amb Esquerra, que, com sempre, fent la puta i la Ramoneta, secundava el govern i alhora feia d’oposició.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Des de llavors han passat coses. La Via, la V, el 9-N. I el trencament de la porcellana fràgil. El 9-N, amb el plantar cara a Madrid, amb la gran afluència de manivotants, va situar el president Mas al cap del seu poble. I, d’alguna manera, aquell cartell tan kitsch ha acabat tenint raó. Obscurs pressentiments dels tècnics d’imatge. Mas és ara el Moisès del camí cap a la terra promesa, que ningú, ni ell mateix, no sap on és. La tribu d’ERC està neguitosa. Vol això que en diuen ara “eleccions constituents”, després d’haver descobert que allò de les plebiscitàries era un impossible, perquè d’eleccions plebiscitàries no n’hi ha. Com tampoc no n’hi ha de constituents. El que és constituent és el Parlament. I les eleccions serveixen per escollir el Parlament, Parlament que serà constituent o no segons els vots que obtinguin els partits que estan a favor d’això que en diuen la DUI. Si aquests partits tenen prou vots, el 51%, poden fer una DUI i després podran fer una Constitució.

Però tornem a Moisès. El president Mas sembla que no està gaire per eleccions, ja siguin anomenades plebiscitàries, constituents o simplement autonòmiques, que són les úniques que ell pot convocar. Moisès necessita, sembla, un descans. I és que sap que els catalans independentistes encara són pocs. Són relativament molts, però encara són pocs. Jo també ho crec. I mentre descansa una miqueta, vol guanyar temps per fabricar-ne més, d’independentistes. En això, ajudat per Rajoy, Torres-Dulce, Sánchez-Camacho i la resta dels egipcis.

S’equivoca, Moisès? ¿Seria millor fer cas del cap de la tribu d’ERC, tot i les seves presses i confusions? A mi em fa por, arribats on hem arribat, que aquestes eleccions mostrin la dura veritat de la història, la que Mas tem: que encara som pocs. ¿Cal posar-ho en evidència i que el suflé es desinfli davant de la riota egípcia? Moment difícil. Decisió difícil. Mas vol estar segur de quants som, abans d’afrontar la DUI. Vol un referèndum amb tots els ets i uts que ens ho digui. No es vol arriscar a cremar l’últim cartutx d’unes eleccions en què es decidiran moltes altres coses a part de la independència.

Josep Carner, savi entre els savis, va dedicar un meravellós poema a Moisès. Porta per títol Dedicació i els en recomano la lectura. En dues estrofes llargues fa parlar Moisès. I li fa dir que, ara que els arbres donen brot, en la fulla ja amatent, troba la por, l’assecament, el vent geliu, el gran turment i la caiguda. És la visió premonitòria dels que tenen una gran responsabilitat. En allò que comença ja hi veuen tots els entrebancs, tot el dolor, i el final. Però el Moisès de Carner és humil: “No pas que em prengui la malura / de dar-me estil d’omnipotent”, diu. I és generós perquè, malgrat que se sent dèbil i esclau, que sap la poquesa que li escau, si veu que resta un poc del seu albir, li vagarà d’alçar la testa amb un sospir que faci d’ales i guiatge, malgrat el vent incert, a la sement que es descoratja abans de caure al solc obert.

Tots sabem com va acabar la història bíblica. Moisès estava destinat a dur el poble fins a la terra promesa, però ell no hi havia d’entrar. Havia de morir abans.

Jo crec que totes les tribus d’Israel -ERC, Unió, la CUP- haurien de fer confiança a Moisès i a la història. De fet, Mas ja ha dit que ell es feia responsable del guiatge, però que, després, es retiraria, és a dir, moriria políticament. Carner celebra aquest destí de Moisès: “qui sabrà dir / la gran virtut del teu destí, / oh seny ardent, oh força tesa / fins a morir / sens cobrament de la promesa / per a no veure-la marcir / en nit planyent o foll camí”.

Carner sap que tota il·lusió acaba marcida i per això celebra el destí de Moisès. I li fa dir, al seu Moisès, que, en millor diada, és a dir, quan tot sigui acomplert, el seu desig és ser guspira anònima de llum. Però mentrestant, ens cal la seva dedicació.

stats