Dinar amb Vicent Alonso

Com buits i alguns amb finestres il·luminades, els edificis comencen a enfonsar-se en la nit, mentre que Vicent Alonso i un servidor eixim de dinar al soterrani de Chez Lyon de València. Un armanyac ens ha ajudat a convèncer-nos que necessitem d'un pensament sòlid, no partidista, gens procliu a l'avinença política. D'un pensament no fals ni mimètic.

La política identificada amb el maquiavel·lisme ens du a l'ambivalència callada davant del moviment de treballadors contra el tancament de la Radiotelevisió Valenciana. Quants amics i companys nostres ens han mostrat la mateixa ambivalència? Sí, sí, tothom amb els treballadors radiotelevisius valencians, però aquests haurien d'haver protestat abans de convertir-se en parats laborals.

També és cert que el País Valencià deu ocupar un dels primers llocs del rànquing de desenfocament de la realitat a través dels mitjans de comunicació. Més encara, fondre a negre qualsevol part de la realitat és tan manipulador com tergiversar una notícia. Hi ha una excusa que no resulta acceptable: els valencians arrosseguem una tradició de silenciaments públics ben notòria.

La lògica inconscient del poder limita i anul·la l'escriptor valencià, figura que en els últims segles ha tingut un paper social en el món occidental. Perquè l'escriptor valencià ha esdevingut un arraconat, que s'embolica dins del seu pensament i acaba per sentir-se sobrer i absurd amb l'elaboració de la seua obra. Sembla superat pels canvis socials, quan el poder en propicia la desaparició.

Vicent Alonso ha rebut –he pensat durant l'àpat– un reconeixement escàs i reduït a petits cercles. I és un bon poeta amb llarg currículum! I un traductor més que memorable, amb l'obra completa de Montaigne a la seua esquena! I un crític literari de gran finesa! Per fer-ho molt curt. La immensa majoria dels seus paisans ni han sentit parlar d'ell...

Per un dia me n'isc en l'article del to pamfletari que tant em desagrada i tant practique. Amb Vicent Alonso he tingut una llarga conversa sobre el pensament fort, que podria esdevindre un motor més del nou país. Quan pugem al carrer, el principi de la nit em fa recordar "pinyol tot salivat, fora nit" i pense foscament que els temps estan canviant tant que ja vivim just el contrari del vers.