1.Noves i velles cares.Al PSOE l’aliança entre la primera accionista, Susana Díaz -la tenidora de la principal quota de poder del partit: Andalusia-, i un rostre nou, en tant que desconegut per haver transitat en la segona fila de la política, Pedro Sánchez, ha resultat perfecta. La presidenta andalusa ha donat tranquil·litat als poders establerts -tan dintre com fora del partit socialista- i els militants han trobat en el candidat ben plantat la imatge que buscaven per començar a oblidar els horrors que han viscut en els últims quatre anys. El resultat ha estat una victòria convincent, que valida el mètode de les primàries que tanta desconfiança genera en els partits. Eduardo Madina, a qui sens dubte li ha faltat aquella voluntat de poder i aquella ambició que distingeixen els que fan carrera en política, jugava amb el llast de ser el candidat de l’aparell. I ara s’ha descobert que l’aparell i els poders fàctics del partit no eren la mateixa cosa. Mentre Madina s’esforçava a refusar la imatge que el lligava a la burocràcia de la casa, Sánchez tenia el suport de les forces vives, les noves i les velles, que, tot i estar jubilades, encara belluguen molts fils darrere la tramoia. Però la imatge és bona. Un líder no identificat amb la davallada socialista dels últims anys, amb aire jove i estil renovat, que s’estrena amb un doble gest: un passeig amb la presidenta andalusa -noblesa i quota de poder obliguen- i una primera decisió dirigida cap als electors decebuts: l’ordre, comunicada per Twitter, de no votar Juncker com president de la Comissió Europea. Els poders establerts -incloent-hi el PP i part de l’empresariat- l’han premiat tant amb les seves benediccions que Pedro Sánchez estava a obligat a desmarcar-se’n. D’alguna manera havia de dir als militants que ell també té cor d’esquerres. Pedro Sánchez va curt de temps, perquè amb Susana Díaz darrere seu -a l’aguait-, o aixeca la nau varada i la posa en condicions de plantar cara a Rajoy o la pressió serà forta. Amb menys d’un any ha d’aconseguir que l’imant del poder socialista estigui totalment a les seves mans.
Sense la bossa tradicional de vot socialista català, el PSOE difícilment pot guanyar a Espanya. Però els militants socialistes catalans no confien en Sánchez: la suma dels vots de Madina i Pérez Tapias a Catalunya és gairebé el doble dels seus. I el canvi del PSC és un model de renovació controlada, sense ni tan sols candidat alternatiu. Miquel Iceta, etern componedor de totes les salses, llest i professional de les mitges veritats, intentarà captivar -alguns hi han caigut de seguida- amb la seva habilitat per construir panòplies aparents d’efectes pràctics limitats. El primer exemple és clar: el problema català només es pot resoldre votant i donem suport a la llei de consultes, però no a la consulta si pregunta per la independència. Embolica que fa fort.
2.La palla i la biga. Una cinquantena d’intel·lectuals, encapçalats per Mario Vargas Llosa, han publicat un manifest antinacionalista que exigeix al president Rajoy que no entri en negociació amb el president Mas. Els arguments són coneguts, els firmants també: Boadella, Azúa, Juaristi, Redondo Terreros i Fidalgo, entre d’altres. I, com sempre, es constata que és molt més fàcil veure la palla en l’ull de l’altre que no veure la biga en l’ull propi. “Espanya és avui una nació endormiscada en la qual, entre les elits, preval el tacticisme i la resignació”. El manifest, per tant, és una invitació al despertar nacional espanyol. I sense complexos: que s’apliqui “tota la llei i que s’adverteixi amb claredat de les conseqüències de violar-la” perquè “cap infracció il·legal pot quedar impune”. Suposo que és aquesta radicalitat punitiva, i la mà de la FAES, que ha manejat el text, el que ha dut alguns esperits exllibertaris a no signar el text.
En qualsevol cas, per pura honestedat intel·lectual se n’hauria de dir manifest del nacionalisme espanyol contra el nacionalisme català. Però pels “abajo firmantes ”, el nacionalisme espanyol no existeix. El nacionalisme deixa de ser-ho quan disposa del poder coactiu necessari per imposar-se: un estat. O sigui, que els del manifest antinacionalista no fan més que donar la raó als nacionalistes que reclamen un estat propi. Quan el tinguin, ja deixarà de ser nacionalista, encara que facin discursos tan clamorosament nacionalistes com el d’aquest manifest. Si tens un estat, tot el que ara és motiu d’indignació antinacionalista serà normal. El manifest, en el fons, el que fa és donar la raó als que critica. Per a què volen un estat? Per ser tractats com els altres, així de senzill.
