Diu que a Espanya encara es pregunten si això de la independència de Catalunya va de debò. Sembla que els espanyols no s'ho acaben de creure i es veu que molts pensen que si se surt de la crisi o si Espanya ens fa un més bon tracte fiscal, ens en desdirem. Fins i tot, per convèncer-se que no cal patir, posen en dubte que el president Mas sigui independentista. Així ho desvelava fa pocs dies l'anterior president espanyol, Rodríguez Zapatero, el valor de la paraula del qual coneixem prou bé tots els catalans i, particularment, el mateix Artur Mas.
SENSE VOLER SER CONDESCENDENT, he de dir que entenc molt bé aquesta actitud. Estic segur que no els cap al cap imaginar-se una Espanya retallada, per molt que -deixant de banda les plantilles de funcionaris de l'administració espanyola- sigui l'única cosa que queda per passar-hi les tisores. D'una banda, perquè és cert que la històrica manca de claredat del nacionalisme autonomista havia creat una imatge pidolaire de la política catalana. Això ja no és així, però hi ha catalans amb influència econòmica i política a Espanya que encara afavoreixen el malentès a Madrid. De l'altra, perquè la propaganda anticatalana, que dóna tan bons rèdits a partits polítics i mitjans de comunicació espanyols, contribueix a fer incomprensible el procés. Veieu, posem per cas, les interpretacions de la xiulada del Liceu als prínceps de fa pocs dies, tan útils per mostrar com esmolen l'enginy a l'hora d'emmascarar una realitat que els incomoda i de la qual no poden acceptar la versió més plausible i directa.
L'OBSTACLE PRINCIPAL que té Espanya per fer-se càrrec de la magnitud del procés independentista és que no entén que no s'hi ha arribat per un suposat lideratge capriciós del president Artur Mas. Ni que tampoc no ha estat guiat per una ERC que, fins a l'arribada d'Oriol Junqueras, havia passat uns anys de desorientació profunda i amb uns dirigents fosos pel seu pas pel segon tripartit. Certament, el president Mas ha assumit el lideratge polític d'aquesta voluntat d'autodeterminació (digueu-ne com més us plagui). I ERC s'ha pogut reconciliar amb el seu llegat polític -fer entrar al Parlament un independentisme tranquil i radicalment democràtic a principis dels anys 90 del segle passat-, sense el qual no s'entendria per què som on som. Però la sacsejada es produeix el 2006, i el desvetllament l'ha estirat una societat civil activíssima, cosa que n'explica la fortalesa. Seguir-se preguntant si Mas és o no independentista, o si n'és del néixer o se n'ha fet, és la demostració que encara no s'ha entès gran cosa. La política és compromís, i el president ha quedat lligat -sense possibilitat de marxa enrere- a la promesa de fer possible que els catalans decidim si volem ser independents.
PER AIXÒ FA RIURE que es digui que ara només s'ha de defensar la consulta sense entrar encara en què s'hi vol decidir ni saber la pregunta. L'antic conseller Antoni Castells posava el desafortunat exemple del desembarcament de Normandia, suggerint que com que no sabien si se'n sortirien, l'havien decidit sense plantejar-se quins objectius posteriors perseguirien. No hi estic d'acord: només té sentit emprendre un procés tan arriscat si s'aspira a la independència. Per conèixer l'opinió dels catalans, amb una enquesteta en tindríem prou. I si volguéssim una relació federal amb Espanya, ho deixaríem a mans de Pere Navarro. Però l'assumpció del deure de decidir només pren tot el seu sentit quan es desitja alguna cosa molt gran. Com la que dóna sentit a fer-se voluntari i desembarcar a Normandia. Això és el que sembla que no ha entès Espanya... ni els catalans a qui encara inquieta tant haver de decidir si sí o si no.
