L’autèntica guerra ideològica

La presa de la ciutat iraquiana de Mossul aquest dimarts per part de radicals sunnites que havien penetrat per la frontera amb Síria fa palès el xoc de cosmovisions que s’està produint a tota la Mediterrània oriental, un fet que vaig poder constatar de ben a prop durant la visita que vaig fer al Kurdistan fa uns dies. Les coses no són pas com us penseu.

Resulta que el conflicte no enfronta el govern de l’Iraq, fruit d’unes eleccions i encapçalat pel primer ministre, Nuri al-Maliki, amb els radicals sunnites. Al-Maliki és un tirà que ha governat l’Iraq com un xovinista xiïta, en la mateixa mesura que els militants sunnites propugnen el xovinisme sunnita. Tots dos són perdedors. No, l’autèntica guerra ideològica, l’única en què paga la pena prendre partit, és la que enfronta els radicals religiosos (sunnites i xiïtes) i els ecologistes compromesos. Tots dos miren d’esborrar les fronteres del Pròxim Orient, si bé ho fan per motius d’allò més diferents.

Tant els radicals com els ecologistes tenen el convenciment que l’única manera que la seva concepció s’imposi és imaginant que les fronteres de Síria, l’Iraq, Turquia i el Líban no existeixen i governant la regió com un sol sistema polític, un sol ecosistema. Si guanyen els radicals (a hores d’ara s’estan imposant) la regió esdevindrà una zona catastròfica des del punt de vista humà i ecològic. Si vencen els ecologistes, serà perquè prou gent s’haurà adonat que, si no aprenen a compartir aquest espai, es destruiran els uns als altres o bé la Mare Natura els destruirà a tots plegats ben aviat.

Durant la meva estada al Kurdistan vaig passar temps amb alguns ecologistes. Quina experiència més reveladora! Els ecologistes són del parer que, per bé que el Pròxim Orient estigui dividit en diversos estats independents, avui dia només és possible administrar la regió en benefici de la majoria si la concebem com un sol ecosistema hidrogràfic i biològic cada vegada més amenaçat per catàstrofes tant naturals com provocades per l’home. A tall d’exemple, durant la dècada dels 90 la regió kurda de l’Iraq havia de fer front a dos paquets de sancions: l’imposat per l’ONU a l’Iraq de Saddam Hussein i l’imposat per Saddam al Kurdistan. De resultes, els kurds van desforestar massivament les zones muntanyoses de la regió per obtenir llenya que els servís de combustible i van acabar així amb el roure kurd autòcton i amb una cadena alimentària que sustentava animals de grans dimensions, com ara el lleopard de Pèrsia. Per aquest motiu, l’únic lloc on encara sobreviu el lleopard de Pèrsia està situat a la frontera entre l’Iraq i l’Iran. És un terreny boscós ple de mines antipersones, “de manera que els caçadors no hi poden anar”, comenta Azzam Alwash, president de Nature Iraq i guanyador del Premi Goldman a la protecció del medi ambient pels seus esforços per salvar els aiguamolls de Mesopotàmia. Per bé que, de tant en tant, algun lleopard pateix les tràgiques conseqüències de trepitjar una mina, l’activitat humana hi ha quedat tan restringida que la natura hi torna a prosperar. Alwash és partidari de no retirar les mines, crear-hi itineraris segurs per als excursionistes i declarar la zona parc de pau.

De tota manera, comenta, el veritable problema és l’aigua, que s’està encarint tant que avui dia costa aproximadament el doble per litre que la gasolina amb plom que fan servir els iraquians per als seus cotxes. “A la major part del món es pensen que l’Iraq és petroli, desert i guerra -explica-. El meu Iraq són les muntanyes nevades del Kurdistan i les valls majestuoses que condueixen l’aigua i la terra d’aquestes muntanyes sagrades al sud de l’Iraq. Si som el que mengem, els iraquians estem tots fets dels minerals de les muntanyes del Kurdistan, siguem kurds, xiïtes, sunnites, yazidites, turcmans o cristians”. En efecte, les capçaleres primàries del Tigris i de l’Èufrates són a les muntanyes de l’est de Turquia i de l’Iraq, poblades majoritàriament per kurds. Tanmateix, la freqüència més alta de les sequeres, les bombes amb motors dièsel, la necessitat d’aigua de les explotacions agrícoles i el creixement demogràfic de Turquia, a més de la demanda creixent d’aigua de la indústria petrolífera iraquiana, s’han combinat per reduir el cabal d’aquests dos grans rius al seu pas per Síria i l’Iraq. Turquia ha construït prop de 20 preses de grans dimensions i centenars de preses petites i mitjanes per controlar-ne el cabal i utilitzar-lo per a la generació elèctrica i el rec. D’altra banda, a Turquia no li fa cap gràcia compartir l’aigua amb els militants kurds antiturcs de l’Iraq i Síria. A més, en aquests moments manté una relació d’hostilitat amb el govern sirià. La conseqüència de tot plegat és que “l’agricultura s’està morint a la terra on va néixer”, comenta Alwash en relació a la conca hidrogràfica iraquiana.

Pel que fa als radicals, The Financial Times va publicar no fa gaire un mapa del Pròxim Orient titulat “Milicians sense fronteres”. Hi havia fletxes de colors superposades que indicaven els fluxos de milicians sunnites, xiïtes i kurds que es desplacen d’una banda a l’altra de la regió, des del Líban fins al golf Pèrsic, travessant Síria i l’Iraq, amb independència de les fronteres. De fet, el grup sunnita que va dirigir la presa de Mossul s’anomena Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant. No hi ha fronteres.

Els ecologistes conceben la regió com una zona sense fronteres perquè l’única manera sostenible de gestionar-ne els recursos en benefici de tots és administrar-la com un sistema fluvial i una conca hidrogràfica integrats, des de Turquia, fins als aiguamolls del sud de l’Iraq, passant per Síria i el Kurdistan. Els radicals, per la seva banda, volen suprimir les fronteres perquè l’única manera que té cada secta o grup ètnic de poder evitar que els governi un altre és associar-se amb els seus confrares del Líban, Síria, l’Iraq, el Kurdistan i Turquia. Els ecologistes miren de fer reflexionar la població sobre el que els uneix partint dels “béns comuns”. Els radicals parteixen de “l’exclusió” i miren de fer pensar la població en aquells a qui tem. Així doncs, la Mediterrània oriental només tindrà futur si l’ isme pel qual es decanta la regió és l’ecologisme i no el panxiisme, el pansunnisme, el panturquisme, el pankurdisme o el panislamisme.

Més continguts de