Aquests dies hem estat testimonis de la creació de governs exprés davant la pressió dels mercats. Governs creats a partir de fórmules, no tan sols poc conegudes, sinó també molt difícils d'assumir i força sorprenents en els nostres sistemes democràtics. Primer Grècia i després Itàlia han substituït els caps d'estat escollits per les urnes per dos presidents considerats tecnòcrates i no polítics: Lukàs Papadimos i Mario Monti. Tots dos estan cridats a salvar l'economia dels seus països respectius. Hi ha coincidències considerables entre els nous dirigents: es regeixen per valors molt similars; provenen del món acadèmic, es van graduar en dues de les millors universitats dels Estats Units (l'un al MIT, l'altre a Yale), parlen, lògicament, un anglès impecable, coneixen a la perfecció el món de les finances i han ocupat càrrecs de responsabilitat a la Unió Europea.
Vaig tenir l'ocasió de conèixer Mario Monti, així com la universitat de la qual va ser rector i posteriorment president: Bocconi. Conec la seva professionalitat, la seva competència, el seu compromís, així com la seva entrega i el seu amor pel treball, qualitats que són la millor garantia d'aquest home de 67 anys, amb una trajectòria personal i professional inqüestionables.
En qualsevol cas, i fins i tot reconeixent la immensa vàlua d'aquestes persones, la qüestió és que la Unió Europea està imposant governs dirigits per experts tant a Itàlia com a Grècia, i, no ho oblidem, es tracta d'homes de confiança d'Angela Merkel que fàcilment se sotmetran a les directrius d'Alemanya. El debat sobre la sobirania dels estats i la dignitat de la democràcia està servit.
Fa pocs dies el catedràtic de ciències polítiques Fernando Vallespín es preguntava: "¿Si la solució a la crisi és única i a més és tècnica, quina necessitat tenim de votar?" Sembla, doncs, com si la democràcia fos incompatible amb la veritat científica, com si els polítics i en definitiva els representants del poble fossin incapaços de trobar una sortida a aquesta crisi i, en conseqüència, de governar. Per mi aquesta constatació suposa, i valgui la redundància, la crisi més important que hi ha hagut mai en les democràcies occidentals. A poc a poc es va consolidant la idea que en el moment que els mercats deixen de confiar en la capacitat de governar dels seus polítics i, en conseqüència, d'aplicar les mesures necessàries per combatre-la, aquests polítics queden substituïts per tecnòcrates. Al cap i a la fi, un govern tecnocràtic no ha de passar comptes davant les urnes ni témer un càstig electoral, per la qual cosa pot ser més efectiu. Aquest és un plantejament erroni i perillós.
Recentment, el filòsof Jürgen Habermas expressava en un article al Frankfurter Allgemeine Zeitung que si la solució per als mercats és exercir menys democràcia, això significa una renúncia molt important als ideals europeus. Habermas s'hi oposava amb contundència i assenyalava Merkel i Sarkozy (Merkozy) com a principals responsables del desastre grec per al camí postdemocràtic de concentració de poder en què s'han instal·lat. Alhora, crec que no fer cap reflexió sobre la greu responsabilitat del món financer en la crisi és una greu irresponsabilitat. O no tenir en compte que països com Islàndia han processat el primer ministre i han comptat amb la participació democràtica del país per a la seva reconstrucció.
Mai no he entès (i penso que gran part de la ciutadania hi deu estar d'acord) per què no s'exigeix que els nostres polítics estiguin més ben preparats. A qualsevol graduat que vulgui accedir a un lloc de treball de certa responsabilitat se li exigirà una carrera universitària, un màster especialitzat, domini absolut de l'anglès, a més d'una altra llengua, i experiència prèvia. Ara bé, per ser parlamentari, conseller, ministre o fins i tot president no cal res de tot això. És molt probable que molts polítics compleixin aquestes característiques, però desgraciadament no és un requisit indispensable. Té més importància la fidelitat al partit que la competència tècnica, cosa força penosa i que a la llarga es converteix en un greu perjudici per a tothom. La falta de coneixements no es pot suplir amb la militància política, com tampoc no crec que la tecnocràcia pura hagi de governar un país. ¿Tant costa de trobar bons professionals que vulguin dedicar una etapa de la seva vida al servei públic? Per mi, els millors ministres o consellers són els que coneixen la seva disciplina, els que en la seva vida anterior han estat referents en la seva professió, els que legitimen la seva autoritat pel coneixement. En cito alguns: Andreu Mas-Colell, a Catalunya, i Ángel Gabilondo, a Madrid. I no m'oblido de les dones (encara que malauradament de vegades un mal ús de la paritat ens ha portat a situacions desastroses): recordo Ana Pastor com una bona ministra de Sanitat o Núria de Gispert com a consellera de Justícia, així com María Teresa Fernández de la Vega.
Ara com ara sembla que Espanya s'ha salvat -com a mínim de moment- d'una intervenció. Les mesures de contenció que es van adoptar al mes de maig, juntament amb les eleccions anticipades, han permès a Zapatero si no un final feliç com a mínim digne. Si tot surt com es preveu, Mariano Rajoy serà el pròxim president de l'estat espanyol amb una àmplia majoria. Però ho tindrà difícil. En aquest sentit, hauria de prendre nota del que ha passat al seu voltant i formar un govern més tècnic que polític, més ampli que sectari, més plural i professional que el que dicten els criteris de les quotes o interessos de partit. Dubto que em faci cas, però jo en el seu lloc pensaria en persones com Antonio Garrigues per a les relacions Catalunya/Espanya; Rosalía Mera o Eugènia Bieto per fomentar l'emprenedoria; algun rector com Daniel Peña o Pedro González per a l'educació, i científics de la categoria de Valentí Fuster, Josep Baselga o Pedro M. Echenique per a la recerca i innovació. I encara podria continuar amb una llarga llista.
