Opinió 30/04/2014

Prevenir el crac alimentari

i
Gustavo Duch
3 min

Com explicaré, són moltes les anàlisis que indiquen que els països industrialitzats podem trobar-nos, d’aquí 20 o 30 anys, amb problemes de proveïment alimentari. Però, com veuran, l’escenari de crisi econòmica actual ens regalarà un temps preciós per evitar-ho.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les raons científiques són tres. En primer lloc, hem de tenir en compte que la nostra alimentació depèn en gran mesura de l’agricultura industrial, és a dir, d’indústries dedicades a l’agricultura i a la ramaderia a gran escala. Aquest model d’agricultura és absolutament dependent de productes externs com el petroli i els fertilitzants, els quals són finits i tenen data de caducitat -encara que, pel que sembla, no ho interioritzem-. Segons alguns estudis, el petroli, necessari per moure la maquinària, per transportar primera matèria, per refrigerar naus, etc., ja ha superat el seu pic productiu, i progressivament serà més difícil i car disposar-ne; i les reserves d’un dels minerals elementals de l’agricultura intensiva, el fòsfor, s’esgotaran cap al 2033.

En segon lloc, deixar de banda l’agricultura pròpia, la de la nostra pròpia pagesia, ens ha portat a ser dependents d’aliments que arriben de l’exterior. Els càlculs més habituals diuen que un 60% del que tenim a les nostres taules arriba de tercers països, per exemple peix com el lluç, la tonyina o el panga, però també fruites, verdures i fins i tot cigrons i llenties. Sortir als mercats internacionals a comprar menjar és molt arriscat per a països amb balances desestabilitzades i economies en crisi com el nostre. Pensem, per exemple, en el que podria passar si es repeteixen moviments especulatius amb els grans bàsics, com està passant els últims 10 anys. Els preus dels aliments es dispararien fins a xifres que farien complicada la seva importació, bé per la nostra feble capacitat econòmica, bé perquè no podríem competir amb altres països que buscarien aliments als mateixos mercats. Només cal pensar en com està afectant ja la crisi d’Ucraïna les indústries que necessiten el seu gra per elaborar els pinsos d’una ramaderia desconnectada de la terra, és a dir, totalment lligada als mercats internacionals. ¿I com podrem accedir als aliments quan -tal com adverteix l’últim informe de l’IPCC- els descensos productius dels cultius bàsics -entre el 5% i el 10% per al 2030 i de fins al 25% cap al 2050- per l’escalfament del clima comportin un augment de preu dels aliments d’entre un 3% i un 84% fins a l’any 2050?

En tercer lloc, i parlant també de recursos naturals, un factor preocupant per assegurar la producció de menjar és la disponibilitat de terra fèrtil. Si comptabilitzem la terra que ha estat colonitzada per polígons, autopistes o vies de tren -i no vull pensar en el que passaria si es desenvolupessin projectes de fracking - i hi sumem les terres que, perquè se’ls ha exigit massa, han perdut fertilitat, obtenim un resultat de màxima preocupació: cada set segons desapareix una hectàrea fèrtil al món. Aquesta és una de les raons de l’actual carrera de molts estats i multinacionals buscant terra fèrtil en tercers països. Però, les aconseguirem? ¿Estaran al nostre servei?

Tres supòsits que, individualment o en combinació, apunten a un accelerat declivi productiu i a un augment de la incertesa en l’aprovisionament de les primeres matèries. Però la creença, que de tant repetir-la hem acceptat com a certa, que “l’economia pot créixer il·limitadament”, pot donar-nos el temps necessari per reaccionar. Les indústries alimentàries, en la seva aspiració d’expansió contínua, s’han lligat a la necessitat de capital financer, que, per aconseguir la devolució dels seus crèdits i els seus interessos, les obliga, en una espiral mortal, a unes produccions i rendibilitats que xoquen amb els mateixos límits naturals abans esmentats. Com diu Richard Heinberg en el seu llibre El final del creixement, “una crisi de crèdit prolongada podria devastar l’oferta d’aliments mundial tan dramàticament com qualsevol esdeveniment climàtic imaginable”. De fet, ja hi ha alguns casos que ens permeten dir que els grans negocis alimentaris faran fallida abans per culpa d’un deute del tot insostenible que per problemes en la producció o de venda.

I, efectivament, el més intel·ligent per evitar arribar al col·lapse alimentari serà aprofitar l’espai que -entre fallides i liquidacions- anirà deixant l’inestable model d’agricultura industrial, globalitzat, centralitzat i financeritzat per (re)construir un model d’agricultura que no vagi lligat a una economia del creixement perpetu, que no és sinó la pitjor de les quimeres. Tenim el temps just per desenvolupar una agricultura relocalitzada als nostres propis territoris i amb la nostra població, aliena a interessos financers, en petites realitats econòmiques interconnectades, amb la saviesa de produir el necessari, així com el temps per tornar progressivament a consums alimentaris sostenibles.

stats