Ales properes primàries que celebrarà el PSC per triar el seu candidat o candidata a l'alcaldia de Barcelona es parlarà molt de cultura. És una qüestió òbvia atenent que la ciutat està sanejada econòmicament, els serveis municipals funcionen amb relativa normalitat, el seu atractiu turístic segueix creixent i no està sotmesa a la pressió mediàtica de cap debat políticament transcendent, com sí que van patir en èpoques anteriors l'alcalde Clos i sobretot l'alcalde Hereu amb el Fòrum de les Cultures i el referèndum de la Diagonal, respectivament.
La ciutat està tranquil·la, malgrat que l'alcalde Trias no tingui una majoria còmoda, li costi prendre decisions i hagi d'aprovar els pressupostos amb acords de darrera hora. Fins i tot solucions urbanístiques discutibles, com per exemple la plaça de les Glòries o la Marina Port Vell -encara pendent d'aprovació-, no sembla que hagin de passar una gran fractura política a l'actual govern de la ciutat, malgrat la crítica dels partits de l'oposició.
La manca de conflictes aparents no implica que la ciutat estigui lliure de problemes reals. Identificar-los i convertir-los en tema de conversa entre la ciutadania i sobretot dels mitjans de comunicació constitueix el repte de tots els candidats socialistes, presoners, en general, d'un debat nacional que afecta poc l'objecte de les properes eleccions municipals.
És aquí on la cultura juga un paper fonamental. La cultura, i no pas una política cultural que darrerament ha esdevingut un territori erm on les diferències de raonament entre tots els partits polítics són minses, tret d'algun plantejament utòpic i socialment retòric que reclama convertir tots els ciutadans en artistes solvents. Negar l'existència d'un mercat cultural hegemònic o voler substituir-lo a cops d'acció pública per una oferta dissenyada per prescriptors a sou de l'administració és, com a mínim, un exercici d'anacronisme polític.
Es parlarà de cultura en majúscules. La que dóna valor al que succeeix als barris de Barcelona; la que exigeix als hotelers una proposta turística compromesa amb la modernitat i no únicament amb el patrimoni modernista, les compres guapes i la nit fàcil; la que sap diferenciar entre la prohibició dels toros i una foto de toreros; la que troba solucions valentes per donar sortida comercial als creadors en lloc de mantenir-los eternament als caus de la creació ; la que allarga l'etapa Erasmus de milers de joves europeus per esdevenir una plaça forta en la producció de valor afegit.
Barcelona ho té tot i en molts moments de la seva història ha trobat la manera de reeixir urbanísticament. El que no està tan clar és que hagi estat capaç de convertir aquest potencial en programes de desenvolupament socioeconòmic a llarg termini i que hagi evitat que serveis i turisme siguin el principal factor de la seva economia, una circumstància que implica una enorme provisionalitat.
A Barcelona no ve ningú perquè sigui el lloc on les coses passen, a diferència de Viena, París, Londres, Amsterdam o Nova York -i algunes ciutats més-, que en altres moments de la història (i també d'avui) han rebut les visites dels inquiets. Tenim un sol magnífic, una platja excel·lent i una seguretat envejable, però no s'hi cou gran cosa. Abans calia un estat, molta densitat i una gran concentració de capital perquè es donés aquesta condició, però ara la digitalització i la globalització fan que els requeriments esmentats ja no siguin imprescindibles. Donar valor al potencial de Barcelona perquè esdevingui un motor real d'idees, iniciatives i rendiments econòmics és viable perquè la tecnologia rendibilitza les virtuts de la ciutat; però un canvi com aquest no és possible sense una transformació cultural.
La ciutat del coll d'embut, l'aparador burgès d'un petit centre extraordinari i atractiu, la sensibilitat d'un veïnat conservador, un pèl envellit, que no suporta el soroll i mira amb certa angúnia la promiscuïtat estètica de la barreja ètnica, o el recurs permanent a una sola lectura de la tradició i la història no ens ajudaran a aconseguir el paper preeminent que Barcelona creu tenir reservat a l'Olimp de les ciutats del món.
Amb independència de la seva finor tècnica, analitzar l'urbanisme de Porcioles, de Maragall o de Trias ens remet inevitablement a un debat cultural, i el mateix succeeix en desenes d'àmbits de la política municipal. Per això, i probablement al marge de l'estricta política cultural, es parlarà molt de cultura.
