Segueix confiant la infanta en Iñaki Urdangarin?
El País obria portada amb una cita de la imputada en la qual descarregava les culpes en Urdangarin. "Jo confiava en el meu marit". "Confiava", en passat imperfet, suggereix que ja no ho fa. El titular era també aquest a El Periódico, l'Abc i l'ARA. En canvi, La Vanguardia se'n desmarcava (gramaticalment) amb "Vaig confiar en el meu marit". El matís és petit, però lliga amb el que escrivia Mariángel Alcázar dissabte al diari: "L'única certesa que l'acompanya des de fa anys: el seu amor cec i la seva adhesió indestructible al seu marit". El País en feia editorial i deixava ben parada Cristina. Però els titulars de la informació, firmats a Mallorca, tenien arestes punxegudes: "La infanta exhibeix la seva confiança en Urdangarin per deslligar-se de Nóos" o "L'estudiat somriure de Doña Cristina". Tots dos denoten estratègia, consciència. Emergeix la pregunta: si hi ha tanta adhesió, ¿per què basa l'estratègia a traspassar-li el mort? Potser és que ell ja dóna el cas per perdut?
Cent i escaig dàlmates
Però quantes passes va fer la infanta per la famosa rampa? Unes deu, diu l' Heraldo. El Mundo precisa: onze. Però La Razón diu que van ser tretze. I, El Periódico, catorze. Qui en dóna més? Doncs La Sexta: quinze. Qui ens havia de dir que la disciplina de recompte de passos reials es demostraria una ciència tan inexacta. De fet, he trobat inconsistències fins i tot en diferents peces d'un mateix diari. Una fotesa? Potser sí. Però evidencia com la pena de rampa a la qual se l'ha sotmès és percebuda com el màxim tràngol que haurà d'entomar Cristina en aquest procés judicial. I per això El Mundo, el diari més implacable contra la infanta, se les enginyava per captar una imatge de la sala, tot i que estava prohibit fer-hi qualsevol tipus d'enregistrament. Era una fotografia borrosa en la qual la infanta és tot just un gaspatxo de píxels; un floc confús de cabells rossos, vistos des de lluny i d'esquena.
