Temps d’esperances i de pors

1 . MISSATGE. Tinc la sensació que el principal missatge que la comissària Viviane Reding ha deixat a Catalunya no s’ha volgut escoltar. S’ha posat molt èmfasi en el desig que Catalunya no se separi d’Espanya. Però, al meu entendre, el més significatiu és com Viviane Reding ha capgirat el debat sobre el futur de Catalunya a Europa. Quan la comissària invita “a negociar amb mentalitat oberta i sense línies vermelles”, el que està fent és canviar l’ordre del dia del debat. El punt en què estem ara no és si Catalunya quedarà o no fora d’Europa si se separa. Hi ha una exigència prèvia, que no es pot amortitzar abans d’hora: parlin sense limitacions. I sense por de votar, que és una cosa que en democràcia mai fa mal. Primer busquin un acord i, després, en funció del resultat, ja entrarem en la qüestió de les conseqüències. Dit d’una altra manera, davant l’estancament de la situació, Europa fa un preavís. Si no ho arreglen, els direm nosaltres el que han de fer. O sigui que Europa se sent cada cop més concernida pel problema, en la mesura que aquí no s’avança. I que parlar d’exclusions a aquestes altures és com a mínim prematur. Si no hi ha d’haver línies vermelles, quina ha de ser la referència? Només se m’acut el vot ciutadà. Pot utilitzar Europa un altre criteri?

2 . GUERRA. Fa cent anys, un conflicte com el d’Ucraïna podria haver portat perfectament a una guerra mundial. De fet, el detonant de la primera va ser un fet molt menor comparat amb la revolta que s’ha carregat el règim de Ianukóvitx. Ara els interessos de l’economia global i el poder destructiu de les armes fan que, en bona part, els conflictes per l’hegemonia mundial és dirimeixin a través de tercers. És temps de sàtrapes locals, drones i terroristes suïcides. Però el desenllaç del conflicte d’Ucraïna està lluny d’arribar. El sistema oligàrquic pel qual Aleksandr Ianukóvitx, fill del president, i Rinat Akhmetov dirigien el repartiment del pastís amb quotes espectaculars de contractació pública (50 per cent dels grans contractes per al primer i 31 per cent per al segon, diuen les darreres dades) segueix viu. Akhmetov ha estat actor important en la liquidació de Ianukóvitx. Quan ha vist que la cosa anava de debò, s’ha desempallegat del president per no quedar esquitxat per la caiguda del règim. Rússia suporta malament les desfetes, malgrat que ja hi té experiència perquè n’ha acumulat moltes en la seva antiga àrea d’influència. Com diu Rafael Poch, el Kremlin ni reconeix ni entén els moviments socials de protesta. Però Putin no es quedarà quiet. Segur que ja està buscant el seu home o dona per governar a Kíev. Atenció a la Timoixenko. I té a Crimea una carta important. Si aconsegueix que la mítica península se’n vagi, tot l’edifici es podria desencaixar. I Europa? Fins on està disposada a arribar? El temor reverencial a Rússia sempre ha frenat les autoritats europees. Després de tot el que ha passat, Europa no pot deixar Ucraïna en la frustració, per molt que el realisme polític -és a dir, la impotència europea- porti cap a un pacte per sobre del cap dels ciutadans. Ucraïna està escarmentada. La Revolució Taronja va acabar amb una gran frustració, que ara els ciutadans s’han tret de sobre. Que no torni a passar el mateix.

3 . IGUALTAT. En la transcripció de la declaració judicial de la infanta s’hi han comptat fins a 533 respostes evasives. No està gens clar que tots siguem iguals davant la justícia. Al contrari, totes les evidències assenyalen grans desigualtats. Amb bons advocats, diners i posició es juga amb un manifest avantatge. Però no hi ha cap dubte que tots ens comportem igual quan ens pregunta un jutge: “Jo no he sigut”.