Les perífrasis verbals uneixen un verb en forma personal a un infinitiu o un gerundi i funcionen com un sol verb: ha de ve nir, deu patir, continua plovent .
Cada llengua té les seves però un contacte lingüístic molt fort fa que s'encomanin. Per exemple, a "Fa dies que ho ve dient" el venir + gerundi és un castellanisme no admès. Cal dir: "Fa temps que ho diu".
Altres perífrasis, potser perquè fins fa poc no sortien als diccionaris, tenen encara al damunt l'ombra del dubte. Són en aquell territori en què no pots dir que no siguin catalanes però alguns parlants hi perceben certa influència castellana.
Seria el cas de venir a + infinitiu . Segons el DIEC2, indica la realització aproximada de l'acció de l'infinitiu. I es troba en frases tan habituals com"Ve a dir el contrari" o "Ve a ser igual".
Badia o Lacreu, tot i admetre-la, aconsellen altres construccions. Ruaix, en canvi, l'accepta fins i tot en un sentit figurat, i ho reforça argüint que canviar-la per la forma simple del verb, com fan alguns, comporta un canvi de sentit: no diu el mateix "omple un buit" que "ve a omplir un buit".
És un bon argument però en cap cas el decisiu. Tampoc diu ben bé el mateix "ho dic" que "ho vinc dient", i no per això ho admetem.
Sigui com sigui, aquest venir a és avui inqüestionablement correcte. Jo el faig servir i no me'l deixaria corregir però entenc molt bé els que, sentint-lo poc genuí, l'eviten sempre. És aquesta pluralitat informada i respectuosa la que convé al català.
