Les darreres setmanes del 2013 han permès constatar, una vegada més, dues realitats molt diferents pel que fa a les expectatives de futur: aquestes dues realitats són Catalunya i Espanya.
A Catalunya, l'anunci de l'acord per a la realització de la consulta el 9 de novembre del 2014, amb una pregunta consensuada per una àmplia majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya, ha fet revifar l'esperança i la il·lusió col·lectives envers la possibilitat de definir un nou projecte de país. Aquesta decisió ha estat molt important, ja que respon a la voluntat de la societat catalana, que es mobilitza de manera desinteressada, continuada i molt diversa per reclamar el dret a poder decidir el país que volem ser.
En aquest sentit, a Catalunya molta gent espera un 2014 intens i emocionant, amb una gran dosi d'expectatives. Correspon als polítics i governants la responsabilitat, gens fàcil, de saber canalitzar i gestionar bé aquestes expectatives. Perquè una societat il·lusionada influeix a l'hora d'emprendre nous projectes individuals, fins i tot en els aspectes econòmics.
D'altra banda, tenim la realitat espanyola, que es presenta força diferent: més que la il·lusió i l'esperança, en molta gent regnen l'apatia i el desencant. Aquest estat d'ànim és conseqüència, en gran mesura, de les actuacions del govern central, no només per les que ha emprès en matèria econòmica, sinó també pel reguitzell de lleis i per algun projecte de llei que han aprovat o aprovaran properament fent ús de la seva majoria absoluta al Congrés de Diputats. La característica comuna que impregna tota aquesta normativa és la forta càrrega ideològica i que, més que respondre a una necessitat, suposen un retrocés al passat. Només cal recordar la llei educativa del ministre Wert, la llei de reforma local i la propera llei de l'avortament, entre d'altres. A tot això s'hi afegeix el descrèdit de les principals institucions de l'Estat, des de la Corona -amb escàndols de corrupció que afecten membres de la família reial- i el Tribunal Constitucional -que més que ser un poder independent i objectiu és un poder al servei del govern; només cal recordar que el seu president va estar afiliat al Partit Popular- fins a la cadena de dimissions d'inspectors fiscals que s'han produït a l'Agència Tributària Espanyola per ingerències -en alguns casos- del mateix director, passant per l'escàndol del mateix Partit Popular, amb la seva doble comptabilitat i els casos de corrupció al més alt nivell. L'escenari, doncs, sembla força desolador.
En aquest cas, em pregunto: ¿amb quines expectatives es pot presentar l'any 2014 als ciutadans de l'estat espanyol? I als catalans, ¿quin projecte pot oferir-nos el govern central que ens resulti mínimament atractiu? Francament, crec que ni n'hi ha cap ni se l'espera. Al contrari, els únics arguments que tenen per contrarestar la voluntat sobiranista de Catalunya són la por i les amenaces, com la de suspendre l'autonomia, la d'exigir responsabilitats penals als governants, la de la suposada inviabilitat econòmica d'una Catalunya independent, entre moltes altres. Cap projecte en positiu i molts en negatiu, però amb l'agreujant que totes aquestes pors i amenaces acaben sent poc creïbles i fomenten encara més l'opció de l'independentisme.
Aquestes dues realitats poden acabar tenint un impacte econòmic, i no només perquè afecten de manera diferent els ciutadans de dins d'Espanya i de Catalunya sinó també perquè tenen una repercussió internacional que pot ser important. Si bé es cert que tot el procés sobiranista de Catalunya genera incerteses i que això pot paralitzar alguna inversió, no és menys cert que Barcelona com a expressió de Catalunya és considerada a escala mundial com una ciutat oberta, dinàmica, moderna, innovadora, capaç d'atraure inversions, turisme, negocis, estudiants, congressos, etc. De moment la marca Barcelona està molt més ben posicionada que la marca Espanya o la marca Madrid i, justament, els canvis que s'estan produint a Catalunya amb aquestes esperances de futur fan que actualment hi hagi una important curiositat i un seguiment dels mitjans de comunicació internacionals.
És per aquest motiu que des de Catalunya s'ha de gestionar extremadament bé tot aquest projecte de futur, amb raons i arguments i fomentant la unitat dels partits polítics representants del poble català en els principals temes d'estat que tenim entre mans. 2014: que emocionant!
