Portabella fa sempre la sensació que s'acaba de llevar i ha dormit amb l'americana posada. Té la veu greu d'un actor de doblatge amb el tel d'afonia d'una nit de farra. I parla un català que, com ell, du la corbata una mica de gairell. Un català que se sent prou segur per no reprimir ni els col·loquialismes ni algun castellanisme històric, però que de vegades cau en la temptació de l' arcaisme: Portabella pot dir "hom prefereix" per referir-se a ell mateix.
És un català que va de la franquesa d'un "Bueno pues no ho sé" al caos d'enumerar amb "la primera, lo segon i el tercer". Una llen gua que no perd mai el regust popular i aprofita la comoditat dels coixins fonètics -"en a la llei" i " ho dic amb ells"-; que fa que siguent i sapiguer vagin de bracet amb algun después , un casibé i les al·lusions a la crisis . Pe rò ni ell s'escapa de la por a la incorrecció: alterna "hi ha en discussió" i "és en discussió" i oblida "està", que aquí és el que va més bé. I can via sigut per estat en un entorn sintàctic tan poc formal com "això'gues estat ridícul".
I, tanmateix, Jordi Portabella parla un català més consistent i natural que la mitjana de candidats. En la mesura que siguem on som -"en tant en quant", diria ell- i l'estricta correcció ens soni impostada -perquè té massa ar tifici o perquè la sentim massa poc-, parlar un català lleugerament descordat ens fa el candidat més proper i real, i li dóna, en de finitiva, més possibilitats d'"ensortir-se'n".
