Hauríem de lligar molt més els nostres debats sobre les relacions entre Catalunya i Espanya amb el procés de construcció europea. És fàcil constatar que al llarg dels últims anys estem assistint a un creixement de la nostra voluntat de més independència o de més capacitat d’autogovern. I, alhora, observem una clara davallada en la voluntat de més integració en una Europa unida. Sembla com si el sentiment sobiranista estigués en un plat de la balança, i el sentiment europeista en l’altre. L’empenta del primer, que entenc i comparteixo en bona part, ha coincidit amb una reculada del segon -o l’ha provocat-, cosa que és perillosa. Què veig i què em preocupa?
La impotència (1).L’increment del sobiranisme, arreu d’Europa, té molt a veure amb una reacció contra la impotència en la lluita contra la crisi. A casa nostra, durant molt de temps sobiranisme es confonia amb independentisme, i es basava sobretot en raons identitàries. Sense que aquests motius hagin desaparegut, crec que ara som molts els que pensem, independentment de les nostres identitats, que si augmentéssim la nostra capacitat de resoldre els nostres problemes, amb més recursos polítics i financers, ens en sortiríem millor. Un sentiment molt comprensible, tant si això és veritat com si no. La prolongació de la crisi i la paràlisi política han suposat un reforçament del sobiranisme, que, sense altres alternatives a causa de l’actitud de l’Estat, alimenta l’independentisme, tot i els inconvenients i les dificultats que aquest camí suposaria.
La impotència (2). És clar que el poder real de la majoria dels estats moderns en les polítiques econòmiques i financeres ha baixat d’una manera impressionant durant les tres darreres dècades. La concentració de la riquesa, la mobilitat del capital, la globalització dels mercats financers i l’existència d’uns quants nuclis de poder econòmic de dimensions molt grans han destruït els equilibris de poder. La majoria dels governs europeus, per assegurar la continuïtat del seu finançament, s’han convertit en simples executors de polítiques que els fan arribar “als mercats”, a través d’organismes com l’FMI, el BCE o la mateixa CE. Només alguns grans estats (com els EUA o la Xina) tenen capacitat per fer front a aquest poder, i fins que no entri plenament en funcionament la unió bancària, el BCE no es podrà posar a actuar com ho fan la Reserva Federal o el Banc de la Xina. Mentrestant, a Europa es modifiquen Constitucions de manera urgent per garantir que es tornaran els crèdits encara que s’hagin de tancar hospitals (Espanya), o es canvien presidents de govern que no accepten les instruccions (Itàlia). No defenso Berlusconi, ni crec que la Constitució sigui intocable, però aquestes són mostres extremes d’impotència... Com he llegit recentment en relació a Europa: “Els estats ja no tenen el poder per decidir en aquelles coses que de veritat importen”.
El dilema. A aquells que, com ens passa a nosaltres, no estem còmodes amb el funcionament del nostre estat, se’ns plantegen dues vies per combatre la impotència. Un camí cap amunt: reforçar el poder de la Unió perquè pugui jugar el paper que li toca davant dels mercats. O un altre cap avall: construir, amb totes les limitacions del segle XXI, el nostre propi estat. ¿Com hem d’actuar davant d’aquest dilema? Seria preocupant que passés, com sembla que passa, que els esforços cap avall ens fessin recular en l’altra direcció.
Crec que l’error és plantejar-ho com un dilema, i no acceptar la perspectiva d’una reducció de les sobiranies estatals en molts temes. Volem canviar la relació amb Espanya, però necessitem intensificar la relació amb la UE. Hem de buscar aquelles polítiques que, tot avançant en un dels camins, també suposin avançar en l’altre, i que sobretot no ens facin recular. En poso dos exemples: una Europa plural i federal, que substitueixi l’Europa dels estats, farà més forta la UE i farà més fàcil l’augment del nostre autogovern en els temes que encara corresponguin als estats. En canvi, les millores de l’autogovern que suposin la desaparició o la debilitació del nostre lligam amb la UE poden portar avenços aparents, però amb balanç final negatiu. Per aconseguir el que volem, hauríem de reforçar, amb paraules i fets, quatre divises: la defensa de la democràcia, l’acceptació de la legalitat, la voluntat de no desestabilitzar el conjunt i la capacitat de negociació i pacte.
Amb això, i un xic de paciència, el futur està guanyat.
