El garbuix de les xifres

El Col·legi d’Economistes ha publicat un llibre que recull les aportacions de 18 experts al voltant de l’impacte que tindria sobre l’economia una possible independència de Catalunya. Cal agrair la pluralitat del recull i el rigor de la majoria dels articles, tot acceptant punts de vista diferents, fruit segurament de posicions polítiques preestablertes. És molt oportú que arribi després de dues setmanes d’un trist espectacle de debats i de garbuix de xifres sobre les ja famoses balances fiscals, un espectacle que no solament ha creat confusió sinó que posa en perill la credibilitat de segons quins informes. Hi he trobat unes quantes anàlisis molt útils, i m’ha resultat especialment interessant l’article d’Antoni Castells, bon coneixedor dels aspectes acadèmics i també polítics del tema del dèficit fiscal. Explica de forma molt aclaridora coses que ja sabíem, per ell i per altres experts, però que sovint es desfiguren. Miraré si, com a no expert, puc fer-ne un resum entenedor.

Quatre càlculs.

Els catalans paguem impostos i quotes a l’Estat. Recuperem aquests diners per tres vies diferents: les transferències que l’Estat fa a les administracions catalanes (Generalitat, ajuntaments, diputacions..); el que es paga directament a persones o empreses catalanes (pensions, subsidis, subvencions...), i a través de les inversions o despeses directes que l’Estat fa a Catalunya. La part que no torna ha de servir per a la quota de solidaritat amb altres comunitats més pobres, i per als serveis generals de l’Estat (exèrcit, representació exterior...) que no es fan a Catalunya però dels quals també ens toca pagar una part. D’aquí surt una primera discrepància. Quan es parla del càlcul del flux monetari només es consideren els diners que van i els que tornen, però no els que no tornen però que indirectament ens beneficien. Per això quan es fa el càlcul del flux de benefici el dèficit pot canviar molt. Aquest càlcul és molt més complicat i subjecte a opinions. ¿Com ens beneficia l’exèrcit, o el Banc d’Espanya, o el Museu del Prado, per exemple? ¿I quin és el nivell de solidaritat acceptable?

Hi ha un altre problema. Els territoris envien els diners a Madrid. Però si l’Estat no en té prou, emet deute per cobrir el dèficit. Aquests nous diners entren al pressupost i desfiguren els càlculs. Per tant, el dèficit fiscal depèn de si l’Estat té dèficit o superàvit. Per evitar aquesta deformació s’ha de neutralitzar aquest efecte, és a dir, fer com si el pressupost estigués equilibrat.

Ja es veu, doncs, que hi ha quatre maneres, almenys, de calcular les balances fiscals: A) Benefici i no neutralitzar. B) Monetari i no neutralitzar. C) Benefici i neutralitzar. D) Monetari i neutralitzar. Quatre xifres diferents que en els càlculs dels darrers anys serien: A) Al voltant de l’1% del PIB català. B) Al voltant del 3%. C) Al voltant del 5%. D) Al voltant del 8%. S’entenen, doncs, les polèmiques polítiques.

Quatre conclusions meves.

1. Hi ha més d’una veritat, i cadascuna és la resposta a una pregunta diferent. La confusió no és acadèmica, sinó que ve del fet que cada polític fa servir la veritat que més li convé sense explicar amb prou claredat quines són les seves hipòtesis. 2. Cal neutralitzar per donar una resposta més estable a llarg termini; per tant, es pot dir sense faltar a la veritat que el dèficit estructural català és o del 5% o del 8%, és a dir, o de 10.000 o de 16.000 milions. Les dues xifres són importants, i fins i tot el 5% és excessiu, encara que no sigui un “espoli”. 3. Els càlculs sense neutralitzar són més reals en l’actual part baixa del cicle econòmic; per tant, no és cert que el govern català es trobaria l’any següent de la separació amb 16.000 milions addicionals per pagar serveis. 4. Una Catalunya independent es finançaria molt millor que ara, sempre que no heretés un deute excessiu, que prescindís d’algunes despeses actuals de l’Estat (¿exèrcit...?; ¿OTAN?) i que s’estalviés la quota de solidaritat amb la resta d’Espanya. Això, però, dificulta les possibilitats d’una futura relació fraternal i, sobretot, posa de relleu les grans dificultats que tindrà una negociació amb l’Estat.

Sabeu que estic a favor de la consulta. Sabeu que contemplo la possibilitat d’una independència negociada. Però no vull que m’amaguin la realitat, ni amb negres exageracions, ni amb descripcions idíl·liques. Ja som prou grans...

Més continguts de