Les línies vermelles no són el mateix per a tothom

L’actual crisi d’Ucraïna és greu i amenaçadora. Tant, que alguns comentaristes l’han arribat a comparar amb la crisi dels míssils cubans del 1962. El columnista Thanassis Cambanis resumeix succintament, a The Boston Globe, el fons de la qüestió: “L’annexió de Crimea per part de Putin representa una ruptura de l’ordre pel qual s’han regit, des de la fi de la Guerra Freda, els Estats Units i els seus aliats: les grans potències només intervenen militarment si tenen consens internacional o si no traspassen les línies vermelles d’una potència rival”.

Per tant, el crim internacional més greu dels nostres temps, la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units i la Gran Bretanya, no va ser una ruptura de l’ordre mundial perquè els agressors, tot i que no van aconseguir obtenir el suport internacional, tampoc van traspassar les línies vermelles de Russia i la Xina.

En canvi, l’annexió russa de Crimea i les ambicions de Putin a Ucraïna traspassen les línies vermelles nord-americanes. Així doncs, tal com informa Peter Baker a The New York Times, “l’objectiu d’Obama és aïllar la Rússia de Putin i, per això, vol tallar-li els llaços econòmics i polítics amb el món exterior, frenar les seves ambicions expansionistes als països veïns i convertir-la a la pràctica en un estat pària”.

En resum, les línies vermelles nord-americanes estan fermament traçades a les fronteres russes. Per tant, les ambicions russes al seu veïnat violen l’ordre mundial i provoquen crisis.

Aquest principi és d’aplicació general. De vegades es permet a altres països tenir línies vermelles a les seves fronteres (sempre que també hi hagi línies vermelles nord-americanes). Però això no se li permet a l’Iraq, per exemple. Ni a l’Iran, a qui Washington amenaça contínuament amb atacs (“No es descarta cap opció”).

Aquestes amenaces infringeixen no tan sols la Carta de les Nacions Unides, sinó també la resolució de l’Assemblea General que condemna Rússia i que Estats Units acaba de firmar. La resolució subratlla ja al començament que la Carta de l’ONU prohibeix “les amenaces o l’ús de la força” en els afers internacionals.

La crisi dels míssils cubans també va posar clarament de manifest les línies vermelles de les grans potències. El món es va acostar perillosament a la guerra nuclear quan l’aleshores president, John F. Kennedy, va rebutjar l’oferta del primer ministre soviètic, Nikita Khrusxov, que li va proposar posar fi a la crisi retirant d’una manera pública i simultània els míssils soviètics de Cuba i els míssils nord-americans de Turquia. (Ja estava programada la substitució dels míssils nord-americans pels submarins Polaris, molt més letals, que formaven part d’una enorme maquinària que amenaçava de destruir Rússia.)

En aquell cas, les línies vermelles dels Estats Units també estaven situades a les fronteres russes, i això ho acceptaven totes les parts implicades.

La invasió nord-americana d’Indoxina, com la de l’Iraq, no va traspassar cap línia vermella, igual que en molts altres casos a tot el planeta en què Washington ha fet estralls. Repetim el punt fonamental: de vegades als adversaris se’ls permet tenir línies vermelles, però a les seves pròpies fronteres, on també estan col·locades les línies vermelles nord-americanes. Si un adversari té “ambicions expansionistes als països veïns” i traspassa les línies vermelles nord-americanes, el món es troba davant d’una crisi.

A l’últim número de la revista International Security, publicada pel MIT, el professor Yuen Foong Khong, de la Universitat d’Oxford, explica que “en el pensament estratègic nord-americà hi ha una llarga tradició (compartida pels dos principals partits): tots els governs, l’un darrere de l’altre, han subratllat que és de vital interès per als Estats Units impedir que una potència hostil domini alguna de les principals regions del planeta”.

Hi ha un consens generalitzat que els Estats Units han de “mantenir la supremacia”, perquè “l’hegemonia nord-americana és la que ha mantingut la pau i l’estabilitat regionals”, una expressió que és el tecnicisme per referir-se a la subordinació a les exigències nord-americanes.

Resulta, però, que la resta del món pensa d’una altra manera i considera els Estats Units un “estat pària” i “la principal amenaça per a la pau mundial”, sense ni un sol competidor que li arribi a la sola de la sabata. Però, què en sap, de tot això, la resta del món?

L’article de Khong parla de la crisi causada per l’ascens de la Xina, que avança cap a la “primacia econòmica” a l’Àsia i que, com Rússia, té “ambicions expansionistes al seu veïnat ” i, per tant, pot traspassar les línies vermelles nord-americanes. El recent viatge del president Obama a l’Àsia tenia l’objectiu de ratificar aquesta “llarga (i compartida pels dos principals partits) tradició”, per dir-ho en llenguatge diplomàtic.

La condemna gairebé universal de Putin formulada per Occident també fa referència a “l’emotiu discurs” en què el dirigent rus es queixava amargament: “[Els Estats Units i els seus aliats] ens han enganyat una vegada rere l’altra, han pres decisions d’esquena a nosaltres i ens han presentat fets consumats, amb l’expansió de l’OTAN cap a l’Est i el desplegament d’infraestructures militars a les nostres fronteres. I sempre ens han dit el mateix: «I ara!, això no té res a veure amb vosaltres»”.

Les queixes de Putin són fonamentades. Quan el president Gorbatxov va acceptar la unificació d’Alemanya dintre de l’OTAN -una concessió sorprenent des del punt de vista històric- hi va haver un pacte. Washington va acordar que l’OTAN no es mouria ni un centímetre cap a l’est, en referència a l’Alemanya de l’Est.

Aquesta promesa es va trencar immediatament i, quan el president soviètic Mikhaïl Gorbatxov se’n va queixar, se li va fer saber que només havia estat una promesa verbal i, per tant, sense cap validesa.

Clinton va començar a expandir l’OTAN molt més cap a l’est, cap a les fronteres de Rússia. I ara n’hi ha que fins i tot demanen que arribi a la mateixa Ucraïna per endinsar-se així en el veïnat històric de Rússia. Però això “no té res a veure” amb els russos, perquè la responsabilitat de mantenir la pau i l’estabilitat exigeix que les línies vermelles dels EUA se situïn a les fronteres russes.

L’annexió russa de Crimea ha estat un acte il·legal que ha infringit el dret internacional i uns quants tractats específics. No és fàcil trobar aquests últims anys alguna cosa que s’hi pugui comparar: la invasió de l’Iraq va ser un crim molt més greu.

Però sí que se’ns acut un exemple que s’hi pot comparar: el control nord-americà de la badia de Guantánamo al sud-est de Cuba. Els nord-americans se’n van apoderar a punta de pistola el 1903 i encara no l’han deixat anar, malgrat les constants demandes de Cuba des que va assolir la independència el 1959.

No cal dir que Rússia té uns arguments molt més sòlids. A part del fort suport intern amb què compta l’annexió, històricament Crimea és russa: disposa de l’únic port d’aigües càlides de Rússia, on està allotjada la flota d’aquest país, a més de tenir una importància estratègica enorme. En canvi, els Estats Units no tenen cap més dret sobre Guantánamo que el monopoli de la força.

Segurament un dels motius pels quals Washington es nega a tornar Guantánamo a Cuba és que es tracta d’un port important i que el control nord-americà d’aquesta zona obstaculitza greument el desenvolupament cubà. Perquè aquest ha sigut un dels principals objectius de la política americana al llarg de 50 anys, un objectiu que inclou el terrorisme a gran escala i la guerra econòmica.

Els Estats Units afirmen que estan escandalitzats per les violacions dels drets humans a Cuba, però passen per alt que les pitjors violacions es cometen a Guantánamo; que les acusacions vàlides contra Cuba no es poden comparar ni de lluny amb les pràctiques habituals entre els clients llatinoamericans de Washington i que, des de la seva independència, Cuba ha estat víctima de durs i implacables atacs perpetrats pels Estats Units.

Però això no traspassa les línies vermelles de ningú ni provoca cap crisi. Tot plegat encaixa a la perfecció amb les invasions nord-americanes d’Indoxina i l’Iraq, el constant derrocament de règims democràtics per substituir-los per sanguinàries dictadures i el nostre repugnant historial de pràctiques destinades a “mantenir la pau i l’estabilitat”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat