Un múscul traïdor

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] Potser nosaltres, forçats a escriure un article cada dia, anem perdent poc a poc espurnes d'emoció. Les històries són recurrents. La fredor s'imposa. No és que ens vantem de tenir un cor gelat, perquè el cor no té cap temperatura. "És un múscul ben resistent", deia Woody Allen. I tant, que n'és de resistent! Els pulmons poden assecar-se, l'oxigen pot traslladar-se per la nostra sang de manera més relativa, però el cor resisteix. Un bon múscul. Un múscul traïdor, tanmateix. Traïdor en la recurrència.

Perquè a penes si fa uns dies que havíem d'enraonar de la Irene, la nena que s'ha quedat sense cames a causa d'una bomba terrorista. I ara la Irene ja és notícia vella. Carpetada per a les cames de la Irene. La història de la seva recuperació serà un dossier vell. Una altra notícia vola, delerosa de protagonisme: un nen acaba de morir a causa d'una altra bomba terrorista. Un nen de dos anys que a penes si aprenia a enraonar. Un bessó. ¿Sabran els pares quin és el fill que ha mort? Ells ho sabran, ells no s'equivocaran pas. Com tampoc s'equivoquen els terroristes. Han matat una altra criatura només per demostrar-nos que "sí que ho sabien". Que ja ho sabien, que havien comès una barbaritat en deixar una nena de dotze anys sense cames. Al lloc del cor, una esponja. Una esponja eixuta.

I són ells els qui ens obliguen a escriure articles recurrents. A les repeticions. Voldríem caure en el tedi, sospirar per la malenconia tardoral, celebrar un novembre tan benigne. [...] Voldria, sobretot, avorrir-me. Que l'horitzó del món fos un quilòmetre i mig de platja de llevant, amb l'arena fina i les gavines assassinades. [...] No els cal parlar del mar, germans, als terroristes. Ni de Shakespeare. Totes dues realitats queden massa lluny de la seva closca buida de neurones, de pensaments i de sentiments. Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té.