La normativa fiscal s’ha de globalitzar

Estem presenciant canvis molt profunds en la manera de gestionar l’economia mundial. Els processos de globalització i digitalització experimenten un ritme creixent i són cada vegada més intensos i, en conseqüència, hi ha més processos econòmics que adquireixen una dimensió internacional. Així, el nombre de negocis que adapten la seva estructura en funció de sistemes legals nacionals i internacionals va en augment.

Gràcies als avenços tecnològics de l’economia digital, les empreses poden servir els mercats sense haver-hi de ser presents físicament. Alhora, les fonts d’ingressos han esdevingut més mòbils: cada vegada són més importants els béns intangibles i els ingressos originats per inversions variables que es poden optimitzar fàcilment des del punt de vista tributari i transferir-se a l’estranger.

Però la legislació tributària no ha seguit el mateix ritme. La majoria dels principis relatius a l’assignació d’impostos que s’apliquen avui dia daten d’una època en què els negocis internacionals es basaven principalment en el transport de mercaderies a través de fronteres amb països veïns. Però les normes definides durant els anys 20 i els anys 30 ja no serveixen per regular la integració d’aquests processos econòmics i estructures corporatives a escala internacional. Cal adaptar-les a la realitat econòmica dels serveis digitals.

A falta d’una normativa adaptada a la situació actual, els estats estan perdent uns beneficis que resulten totalment necessaris per fer front a les seves responsabilitats. D’altra banda, també augmenta la pressió per assolir un model fiscal que sigui just, ja que el nombre de contribuents que exerceixen una aportació adequada al finançament dels serveis públics està disminuint.

Les tensions, ben evidents, entre la sobirania fiscal dels estats i la dimensió sense fronteres dels negocis d’avui dia es podria resoldre mitjançant el diàleg internacional i establint unes normes comunes globals. A la Unió Europea, permetre que alguns grups de països s’uneixin per trobar solucions conjuntes a qüestions que només es poden enfocar multilateralment ha sigut una estratègia que ja ha funcionat en el passat. Si aquesta mena de mesures funcionen, altres països en segueixen l’exemple.

Aquest enfocament també pot resultar útil com a model de governança global a l’hora de resoldre problemes d’abast internacional. En el món actual, fins i tot els països més grans no es poden permetre establir i gestionar marcs de funcionament internacionals per si sols. Però, si s’uneixen, un grup de països sí que poden fer-ho: ha quedat demostrat en el context de la regulació financera i dels mercats, comença a fer-se palès en el cas del marc regulador de l’economia digital, i es confirma, ara, en l’àmbit de la tributació.

El setè Fòrum Global sobre Transparència i Intercanvi d’Informació amb Fins Tributaris, que s’ha celebrat aquesta setmana a Berlín, ha reunit representants de 122 països i jurisdiccions, així com delegats de la UE. Els assistents van firmar dimecres un acord conjunt sobre l’intercanvi automàtic d’informació sobre comptes bancaris.

Originàriament, aquest acord conjunt sorgeix d’una iniciativa promoguda per Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit i Espanya. Una cinquantena de països i territoris s’han sumat a aquesta iniciativa, mentre que altres països s’han mostrat disposats a adherir-s’hi en un futur.

L’acord es basa en les Normes i Reglaments Comuns sobre informació tributària (CRS, sigles en anglès) desenvolupats per l’OCDE. D’acord amb aquesta normativa, les autoritats fiscals reben informació de bancs i altres proveïdors de serveis financers i, automàticament, la comparteixen amb les autoritats d’altres països. En un futur, tota la informació digital relativa a un compte bancari es notificarà a les autoritats fiscals del país del titular, incloent-hi el nom del titular del compte, el saldo i els beneficis derivats dels interessos i dividends, a més dels rendiments del capital.

També s’estan aplicant diverses mesures amb l’objectiu d’assegurar que els bancs puguin identificar el propietari dels beneficis i notificar qualsevol informació rellevant a les autoritats pertinents. En aquest sentit, les normes CRS amplien l’àmbit de cooperació global i transfronterera entre les autoritats tributàries d’arreu del món. D’aquesta manera podem establir un marc regulador adequat a l’era de la globalització.

L’intercanvi automàtic d’informació constitueix una resposta pragmàtica i efectiva a l’absència d’un govern global que faci front a les qüestions de fiscalitat internacional. Si els governs d’arreu del món estableixen un sistema tributari més just, també aconseguiran que la societat vegi amb bons ulls els règims tributaris que imposen.

Tot plegat suposa un gran èxit en la lluita contra l’evasió fiscal a escala internacional, una fita impensable fa només uns quants anys. Ara cal seguir endavant i continuar desenvolupant les propostes de l’OCDE i el G-20 sobre els impostos corporatius. Hem d’assegurar-nos que la planificació fiscal creativa, en forma de transferències i reduccions artificials de beneficis, deixi de ser un model de negoci lucratiu.

La política fiscal d’ empobrir el veí (un model econòmic de tipus proteccionista definit per Adam Smith) serveix perquè un país aconsegueixi una política fiscal beneficiosa en detriment d’altres països; ara bé, aquest tipus de polítiques resulta tan perillós com una política monetària proteccionista basada en la devaluació competitiva de divises. Aquestes polítiques poden conduir a una assignació inapropiada del capital i, de retruc, a reduir la prosperitat a escala mundial.

Per això cal acordar una normativa comuna internacional que permeti establir una competència fiscal justa. Els progressos assolits a Berlín en matèria d’informació tributària demostren que, si treballem units, ho podem aconseguir.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de

El + vist

El + comentat