Dimarts, Casa Tarradellas s'anunciava en directe. Insòlit. Van fer una connexió d'un minut per publicitar com segaven el blat just llavors. L'espot el fa la Cristina Villanueva, que s'apunta al carro dels periodistes anunciants. En temps de crisi és un gremi molt buscat pels anunciants i els periodistes hi estan més predisposats. A més, Villanueva té el do de semblar la pubilla catalana perfecta quan parla en català i la madrilenya intrèpida quan ho fa en castellà. És propera, impecable, natural i sembla que hagi nascut entre camps de blat i que faci olor d'espígol. El mèrit dels publicistes és haver sabut trencar la convenció. El súmmum de la naturalitat transmesa en directe: absència de manipulació per excel·lència. Diana. Han passat dels anuncis de l'artificiositat màxima de la masia naïf a la postal autèntica de la recol·lectora segant el blat a l'hora exacta. Des d'aquell Manuel Luque, director general de Camp, dient allò de "Busqui, compari i si troba res millor, compri-ho", amb tots els treballadors darrere, que no havíem vist un anunci amb tant vincle productor-consumidor. Em pregunto si veurem també com maten el porc en directe per fer el pernil de la pizza, o si connecten amb el laboratori per afegir-hi els conservants. Amb tot, la més sincera enhorabona. L'anunci marca un abans i un després en la història de la publicitat. El més simbòlic i digne d'anàlisi és que en una època de màxima incertesa social sigui justament la publicitat qui evolucioni cap a la televeritat.
