La vida mai és com un decideix, i de vegades em pregunto què faig jo escrivint sobre Catalunya, com vaig arribar aquí? Hi ha raons particulars, però Catalunya sempre va estar present d'una manera o altra per a algú nascut fa gairebé seixanta anys en una ciutat gallega. Perquè jo a Catalunya vaig arribar-hi a través d'Espanya, concretament de l'Espanya franquista. Naturalment no existia de la manera en què avui es mostra, com una realitat política, però potser estigués més present fins i tot en la meva infància del que està ara i, per descomptat, la seva presència estava més integrada en aquella Espanya que no ho està ara.
Recordo les primeres emissions de TVE des dels estudis de Miramar a Barcelona al principi dels seixanta i, crec que la memòria no m'enganya, recordo sentir en blanc i negre Lluís Llach i la Núria Feliu en català a principis dels setanta a la segona cadena. Provin de trobar avui algú cantant en català en qualsevol canal espanyol, és a dir, madrileny. Recordo a casa meva el disc de Serrat quan tenia "vint anys" i els discos de Veus Ceibes, uns joves gallecs que cantaven en la nostra llengua, editats per la catalana Edigsa. Puc rastrejar de memòria en aquelles prestatgeries algun llibre de Josep Ferrater Mora, números de la revista 'Destino'... Les notícies sobre Rosa Sensat. La música de Màquina!, Companyia Elèctrica Dharma, Iceberg... Després de la mort de Franco les noves revistes, diverses i imprescindibles totes: 'El Papus', 'Interviú', 'L'Escurçó', revistes naturistes, ecologistes, anarquistes, marxistes... Barcelona era un estimulant formiguer d'idees que es repartien.
Però, en algun moment del començament de la dècada dels vuitanta, vam sentir o llegir per primera vegada en mitjans de comunicació madrilenys que Barcelona s'havia quedat desfasada i que era a Madrid on passaven coses noves. Poc temps després van començar a enunciar la contradicció explícita entre una Catalunya tancada en si mateixa, "identitària", i un Madrid que deien que representava allò obert i cosmopolita. Entenc que hi va haver clarament una operació ideològica que mereix un estudi per afirmar la centralitat de Madrid i de la ideologia espanyolista i els seus interessos. Però també crec que si això va triomfar i es va assentar com una realitat en la consciència de tants ciutadans espanyols, va ser perquè a Catalunya va començar una època política que, d'alguna manera, va acceptar i assumir aquest joc de rols. Va ser l'època de CiU a la Generalitat i, més concretament, l'era Pujol.
Igual que els nacionalistes catalans es diuen a si mateixos nacionalistes mentre que els nacionalistes espanyols romanen invisibles o innominats, també hi ha un procés polític català, mentre que el procés de crisi d'Espanya s'oculta. Però aquest procés de crisi, d'esgotament del sistema polític i del model d'estat, va portar a la reacció d'un PP identificat amb l'Estat mateix i que ha revelat el que hi havia des de sempre, l'economia casolana de la família Pujol. Sens dubte és una maniobra política per destruir la imatge de Catalunya davant si mateixa i davant tot Espanya, un cop moral enorme que vol qüestionar el mateix dret a existir nacionalment de la societat catalana. És fàcil ara personalitzar en Jordi Pujol i concloure que un banquer en política no és bon negoci per a un país, i també ho és dir que la domesticitat d'aquesta família escrutada i jutjada és una bona imatge d'un país que es va conformar amb els límits del domicili i el seu confort burgès.
La Catalunya d'aquesta era acabada es va replegar i va acceptar l'encongiment com un horitzó polític. Probablement aquest comportament es va deure tant a les limitades necessitats i demandes de la societat en aquest moment, "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia", com als límits polítics reals que imposava l'estat: després del 23-F i el 'pacto del capó' el que va venir va ser la Loapa. En conseqüència, la relació política de la Generalitat amb l'estat va ser una relació sindical, pressionar per aconseguir alguna cosa sense qüestionar la propietat de l'estat ni la relació de dependència.
L'era Pujol va modelar una societat que va ser fàcilment caricaturitzada, un país petit i submís, calculador i astut. Cap a dins va reforçar els límits de la casa i va protegir l'horta i la hisenda paterna, i va alimentar la llengua i la cultura interpretada a la seva manera. Quant a la seva manera d'estar a Espanya, i no em refereixo aquí només a l'Estat sinó també al conjunt de la població, a la meva manera de veure pecar d'ignorància tot el que no fos el Madrid dels poders. La manera d'afirmar la seva legítima identitat i particularitat va fer que es limités únicament a negociar amb la llotja del Bernabéu i els seus representants polítics. Durant anys, representants polítics catalans molt conspicus van fer veure la seva descortesia i el seu desdeny cap a ciutadans espanyols d'altres comunitats. Un estil ple de suficiència que va deixar rascades i que va alimentar l'enveja, aquesta malaltia tan espanyola, que ara és utilitzada per l'espanyolisme contra les pretensions catalanes. Aquest procedir denotava un projecte col·lectiu històricament feble, es tractava de crear més que una regió espanyola però menys que una nació sobirana.
Aquestes limitacions en la seva manera d'actuar cap enfora anaven acompanyades de la incapacitat dels dirigents polítics per sortir dels seus límits de classe i imaginar un projecte cívic capaç d'integrar amb generositat a una immigració interior espanyola ja per si mateixa difícil d'integrar. Contra el que prediquen els nacionalistes espanyols, que s'emparen en una Constitució que consagra com a subjecte el "poble espanyol", els pobles existeixen i són la base de les nacions modernes, però una nació cívica va més enllà de l'estirp dels cognoms i ha d'oferir acollida sincera i no regatejar reconeixement als ciutadans que arriben.
La vida i la història tenen els seus límits. Llavors segurament no era possible pensar en un projecte col·lectiu català gaire diferent, però aquesta època es va acabar de sobte i ara la situació és una altra. La societat catalana es planteja altres formes d'existir com a país en la història, però no es va preparar amb temps per a aquest nou horitzó i ha d'afrontar seriosos reptes de forma improvisada. Els que li devem tant a Catalunya li desitgem el millor. Ens agradaria també no perdre res del que ens va donar i del que ens podria seguir donant. És un desig tan egoista com raonable.
