De tradicions catalanes

Si hi ha una cosa que apassiona els catalans és justificar legitimitats històriques del nostre present. Dic justificar perquè en aquest exercici volem recrear una bona i una mala tradició, en la línia del que Carles Cardó va atribuir al catolicisme català. Naturalment, el present, el nosaltres, només es nodreix de la bona tradició. Una vegada més, el president Pujol ha ofert un exemple d'aquesta bona tradició. Ho ha fet tot revisitant la figura de Narcís Feliu de la Penya al Born Centre Cultural. En aquesta bona tradició hi cap tot allò que ideològicament ens plau avui: Víctor Balaguer, federals, republicans, Salvador Espriu, Jaume Vicens Vives. Fins i tot Cambó. Es traça la línia de continuïtat històrica i ja tenim l'enfilall d'intel·lectuals de la nostra bona tradició catalana que, a més, ens fa propers al món.

És en aquest moment de vindicació d'una legitimitat històrica que recupero un excel·lent article de Santi Vila, de quan era historiador i feia classes a la Universitat de Girona. El títol no podia ser més revelador: De Torras i Bages a Pujol, o la deconstrucción de un sustrato integrista común en Cataluña . Vila estudia la relació de diferents figures del catolicisme català del segle XX amb l'integrisme i amb una de les seves veus més importants, que era també catalana: Fèlix Sardà i Salvany. A partir de l'anàlisi de l'opinió i interpretació que al llarg del segle XX han fet de Sardà i Salvany diversos prohoms catòlics, Vila conclou que no pot existir una bona i una mala tradició dins l'Església catalana. L'actitud i el pensament dels catòlics catalans no són tan nítids i coherents, segons Vila. Els que eren de la bona tradició podien passar a la mala tradició, i els de la mala a la bona . Alguns fins i tot podien tornar a la bona després de desenganyar-se amb la mala tradició.

L'anàlisi de Vila ens serveix per a qualsevol altra tradició catalana creada a la cerca d'una legitimitat. Podem confondre el que va ser amb el que voldríem que fos. Només d'aquesta manera podem imaginar-nos que John Locke va néixer a Catalunya en comptes d'Anglaterra. Qui sí que va néixer a Catalunya va ser Joan Tomàs de Rocabertí. Coetani de Locke, Rocabertí va ser gran inquisidor de la monarquia i mestre general dels dominics. Enemic acèrrim de Bossuet, Rocabertí encarnà el bastió tomista i papista i va ser l'insigne representant de les elits intel·lectuals catalanes del moment, les dels orígens del 1714. És aleshores que, per tal de justificar una tradició i una línia de continuïtat, ens agafem a alguna altra figura. L'adjectivem, la fem assumible, la dotem de representativitat i la convertim en el que voldríem que fos. I, així i tot, la història no canviarà per molt que cerquem aquestes línies de continuïtat.

La història ens ofereix moltes tradicions, sovint molt més difícils de definir que les categories que creem per entendre-les. Hi ha moltes tradicions catalanes. Entre elles han format la Catalunya que avui coneixem. No estem obligats a haver-les d'acceptar totes. Però tampoc podem negar la força que algunes han tingut en moments de la història, encara que siguin les que no acceptem. I menys podem vindicar una legitimitat històrica bona . Tot plegat no ha de condicionar pas el que pensem o deixem de pensar, atès que som lliures i autònoms per decidir el que volem aquí i ara, tant individualment com col·lectivament. Això ens farà entendre que no som ni millors ni pitjors, que tenim el que la història de Catalunya ha produït. Podem confrontar les diferents tradicions històriques i polítiques antitètiques que han format el nostre país, sense necessitat d'una legitimitat històrica o la justificació d'una línia de continuïtat.

Si no ens agrada cap de les nostres tradicions, sempre en podem inventar o importar una. No seria pas la primera vegada que els catalans importem tradicions foranes. Posats a importar tradicions, faig meus els principis de Thomas Jefferson i els postulats del liberalisme clàssic radical que són tan propis d'una de les tradicions fundacionals dels Estats Units d'Amèrica. Per bé que potser ens agafi força tard, encara podríem fer que la Catalunya futura, la Catalunya independent, es pogués convertir en una república federal ideològicament inspirada per la tradició del 1776, i no pas per la del 1714.

Més continguts de

El + vist

El + comentat