Pesca d’aqüicultura o salvatge: quina és més saludable?

BarcelonaEn la cistella de la compra setmanal el peix és el segon aliment a què es destinen més diners. Concretament un 7% de la despesa en alimentació va per al peix fresc. De fet, el 73% de les llars mengen peix tres cops a la setmana, segons indica l’Associació d’Empreses del Gran Consum (AECOC), en l’estudi que va presentar al saló Seafood Expo Southern Europe al mes de setembre. Mentre que el peix és un dels plats forts de l’alimentació, es manté un debat intens sobre quins són els peixos més saludables per a l’organisme, si els pescats en alta mar -els anomenats salvatges- o els d’aqüicultura.

A l’Institut de Ciències del Mar, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’investigador Francesc Piferrer explica que alguns metalls pesants com ara el ferro o el zinc són presents a l’organisme, en concentracions molt baixes, de forma natural i són essencials per a certs processos biològics. El problema ve quan, per culpa de la contaminació, aquests metalls, o d’altres directament tòxics com el mercuri i el plom, s’acumulen en els éssers vius.

El psiconeuroimmunòleg Xevi Verdaguer assegura que el consum de peixos que han estat en contacte amb metalls pesants (sobretot mercuri i cadmi) té uns efectes ben concrets en l’organisme de les persones: “Tremolors, sagnat freqüent de les genives, insomni, cansament, problemes de memòria, dolors intestinals i de ronyons, baixades de les defenses, que provoquen processos virals continus”.

Els animals que viuen al mar no en són una excepció i, per culpa de la contaminació, que pot tenir diferents orígens, poden acabar amb nivells de metalls pesants per damunt del que es considera acceptable. En el cas del peix, “l’acumulació de metalls pesants es manifesta més en funció del lloc que ocupen en la cadena tròfica, el contingut de greix i la seva longevitat”. Així, peixos carnívors al damunt de tot de la cadena tròfica, com ara l’emperador o les tonyines, són els que potencialment poden presentar uns nivells d’acumulació de metalls pesants més grans.

Peix amb pinso

Per altra banda, els peixos cultivats en aqüicultura només consumeixen pinso, que està sotmès a controls continus de qualitat pel que fa a la seva composició. Tant el pinso com els mateixos peixos cultivats tenen garantida la traçabilitat i els controls periòdics. A més, sovint són animals d’uns dos anys d’edat i de la mida d’una ració. Tot plegat fa que no només estiguin lliures de contaminació amb metalls pesants sinó que, a més, tinguin també control sobre la presència d’anisakis, un cuc blanquinós i transparent que es pot trobar als animals salvatges, que no tenen la traçabilitat tan ben controlada.

Però no tot són flors i violes en els peixos de piscifactoria. “Per elaborar el pinso calen peixos. I hi ha casos en què per alimentar un quilo de salmó de piscifactoria es necessiten uns cinc quilos de sardines”, indica Anna Bozzano, biòloga marina, doctora en ciències del mar i responsable del projecte de consum sostenible El Peix al Plat. “La filosofia de l’aqüicultura era bona, perquè va néixer com a contrapartida a la pesca industrial, que ha fet rebaixar els recursos naturals, però a la pràctica ha sigut insostenible”.

També ha sigut insostenible perquè “s’ha convertit en un negoci rodó, que ha aplicat els mateixos recursos de la producció industrial a la terra, és a dir, per accelerar el creixement dels peixos s’han utilitzat desinfectants i antibiòtics”. Tot plegat ha acabat afectant el producte i també el medi ambient.

En aquests moments, les piscifactories més sostenibles estan fent servir pinsos que han necessitat una proporció d’un quilo de peixos pescats per fer pinso per alimentar un quilo de peixos cultivats. És a dir, “han necessitat un quilo de peixos pescats al mar per alimentar un quilo de peixos d’aqüicultura”. D’una proporció de 5 a 1 a una d’1 a 1. També són sostenibles les que tenen respecte pel medi ambient i no fan créixer de manera ràpida els peixos.

De fet, “teòricament, l’aqüicultura és sostenible” perquè ofereix aliments de manera constant, que no depenen d’inclemències meteorològiques, com passa amb la pesca dels peixos salvatges, que el mal temps, la mala mar, les vedes, els canvis de temporada poden fer que no n’hi hagi. Al mercat, però, el comprador ha de saber si compra un peix d’aqüicultura o salvatge, “i lamentablement no acostuma a passar, perquè no s’ofereix tota la informació completa al consumidor”, subratlla Anna Bozzano.

Un veterinari per examinar-ho

“No podríem dir que els peixos d’aqüicultura no tenen metalls pesants, perquè una part del seu cicle vital l’acaben dins de gàbies al mar”, continua Bozzano. Per ser més exactes “es podria dir que els peixos d’aqüicultura poden tenir menys metalls pesants que d’altres, perquè no han viscut sempre dins del mar, com els salvatges”.

Per la seva banda, els peixos salvatges són l’únic aliment que mengem sense que l’home hi hagi intervingut, perquè “tota la resta són de cultiu”. I just aquest fet el converteix en un atractiu més.

A Arenys de Munt, l’empresa Espai Tonyina prepara productes inèdits elaborats amb tonyina, com unes broquetes fetes amb calamar i tonyina, o fins i tot unes hamburgueses íntegres de tonyina. “Tota la tonyina que fem servir la comprem en flotes pesqueres d’arreu del món, que tenen el certificat APICD Dolphin-Safe”, explica Salva Ramon, gerent d’Espai Tonyina. El segell assegura la traçabilitat sostenible, que indica, per exemple, que els dofins que es puguin pescar juntament amb la tonyina seran alliberats, un certificat que firma una persona externa a la flota pesquera.

Un cop han adquirit la tonyina, que mai no és la vermella -“comprem totes les altres varietats menys la vermella”-, un veterinari d’Espai Tonyina es dedica a fer-ne analítiques per descartar les proporcions de metalls pesants perceptibles per al consum humà.

Finalment, el psiconeuroimmunòleg Xevi Verdaguer indica que una bona manera de desintoxicar l’organisme dels metalls pesants acumulats és ingerint aliments quelants, que tenen la capacitat d’arrossegar-los perquè s’eliminin, com ara “el coriandre i l’alga clorel·la, que es poden fer servir de manera diària com a condiments als plats, per exemple”. També són quelants els aliments rics en vitamina C i E, com ara l’all i la ceba; els aliments amb seleni (les nous del Brasil), i els que tenen zinc. Una altra opció de desintoxicació de metalls pesants són els suplements vitamínics.