L'11-M des de Barcelona: cassolades, SMS i vots catalans per facilitar el tomb electoral

La fugida de Piqué i Rato de la marxa del 12-M feia presagiar un vot de càstig al PP

Dels balcons del carrer Còrsega tronen els cops metàl·lics de les cassoles. Els cotxes circulen fent sonar esbojarradament les botzines. A les safates d’entrada dels mòbils ragen missatges virals -acabats amb un “passa-ho!”- contra la gestió informativa que el PP fa dels gairebé 200 morts de l’11-M. Plantat davant la seu barcelonina de Convergència, Josep Antoni Duran i Lleida consulta el rellotge. Ja són més de les nou de la nit del 13 de març del 2004 -la vigília de les eleccions- i el cap de llista de CiU al Congrés espera, neguitós i amoïnat pel rebombori general, que algun encarregat de l’edifici vingui a obrir-ne les portes per poder oferir l’última roda de premsa de la jornada de reflexió més atípica de la història de la democràcia espanyola.

Duran ha convocat d’urgència els mitjans, minuts després que el gran favorit dels comicis comparegués davant les càmeres per proclamar, amb un to solemne que fregava l’esperpent, allò de “ Soy Mariano Rajoy... ” i denunciar la “manifestació il·legal i il·legítima” que encercla el quarter general del seu partit al carrer Génova de Madrid. Les mobilitzacions improvisades ja s’han estès a Barcelona i, a aquelles hores, una efervescència contagiosa n’agita els carrers. “Ens estem deixant arrossegar cap a un altre 6 d’octubre. Cal que torni el seny”, observa alarmat el dirigent democristià davant d’un reduït grup de periodistes. El comentari, fet abans que micròfons i gravadores comencin a treballar, descriu l’estat de preocupació de Duran, convençut que, si Catalunya no s’enretira de la batalla entre dretes i esquerres espanyoles, pot sortir-ne malparada, com el 1934.

Símptomes d’esfondrament

En realitat, el que s’estava gestant era un terratrèmol electoral sense precedents, que en 24 hores esmicolaria la majoria absoluta del PP, gràcies en bona mesura al massiu vot de càstig de l’electorat català. Els primers símptomes de possible esfondrament dels populars s’havien pogut detectar un dia abans al passeig de Gràcia, col·lapsat per centenars de milers de ciutadans solidaritzats amb les víctimes de l’horror.

Encapçala la marea humana Pasqual Maragall, llavors president de la Generalitat, darrere el lema “Catalunya amb les víctimes de Madrid, contra el terrorisme, per la democràcia i la Constitució”. Rodrigo Rato i Josep Piqué es neguen a subscriure’l: l’eslògan pactat el dia anterior començava amb un “Contra el terrorisme” i no amb “Catalunya”. Protesten situant-se uns passos enrere.

L’ambient es va carregant d’electricitat. En finalitzar la marxa, els dos caps visibles del PP, increpats i sacsejats per una massa de gent que els tracta d’“assassins” i que desborda el cordó policial, arrenquen a córrer cap al cotxe oficial al pàrquing de plaça Catalunya.

La imatge d’aquella accidentada fugida és el preludi de la tempesta política de l’endemà, dissabte. Els periodistes que cobreixen la campanya reben perplexos de bon matí les convocatòries de tots els partits. ¿Però no estava prohibit per llei fer declaracions el dia de reflexió? L’excepcionalitat del moment ho justifica tot. L’oposició posa el crit al cel per la “manipulació” informativa del govern d’Aznar, que al seu torn denuncia les maniobres desestabilitzadores del PSOE i companyia.

L’activisme opositor entra definitivament en ebullició a la tarda. Milers d’individus se citen a Canaletes per fer sentir el seu clam. Acaben acampant davant la seu del PP al carrer Urgell per demanar comptes per la Guerra de l’Iraq. El sisme electoral és qüestió d’hores. Les cues als col·legis electorals de Catalunya fan presagiar una participació rècord. Un 76%. Mesos més tard, Ana Botella es confessa: quan aquell migdia li van comunicar la xifra de catalans que ja havien votat, va entendre que tot estava perdut.

Més continguts de

El + vist

El + comentat