L'Ada Colau del PSC

Barcelona"Aquí, els messies són cosa de l'Església, però Barcelona és de la gent que fa molts anys que treballa". Aquest va ser el crit de guerra amb el qual Carmen Andrés, la número dos de Jaume Collboni, va deixar clar just abans de l'inici de la campanya que, almenys a ella, ningú li ha de donar "lliçons" de com treballar colze a colze amb els veïns.

Nascuda el 1964 a Calanda, un poble de Terol, va venir a viure a Barcelona quan tenia sis anys. El seu pare va trobar feina a una fàbrica de la ciutat i, des d'aleshores, viu a Nou Barris. Des de la candidatura se l'ha presentat com una dona provinent d'una família humil que s'ha forjat a base d'esforç en un dels barris que, segons els socialistes, Trias ha "oblidat".

Mare adoptiva de dos fills i llicenciada en dret, va treballar de funcionària especialitzada en gestió de personal del 1989 al 2006. Des d'aleshores, és regidora de Nou Barris. Té la mà trencada a atendre les reivindicacions veïnals. Tant, que en part és responsable del fet que Nou Barris segueixi sent el reducte més fidel al PSC i l'únic lloc on, passi el que passi, el vot als socialistes sempre se situa per sobre de la mitjana. Collboni ha apostat per ella conscient que és un pilar segur.

Escoltar els veïns, el cara a cara, i estar presents a les manifestacions del barri –encara que l'alcalde fos del seu propi partit– han estat la seva escola. Hi ha qui encara recorda Andrés emocionada quan el metro va arribar al barri. Amb aquesta motxilla a l'esquena, la número dos del PSC ha demanat a la líder de Barcelona en Comú, Ada Colau, durant la campanya que sigui més "humil" i reconegui que durant tres dècades de governs socialistes també hi ha hagut gent com ella que han estat a peu de carrer treballant amb els veïns i que, per tant, el que ella proposa no és cap novetat.

Andrés és, sens dubte, la millor arma que té Collboni per entrar en el cos a cosa amb Colau. Més discreta, sense alçar la veu en grans escenaris, fent feina de formigueta, de la que no llueix en grans titulars però que tenen el reconeixement dels veïns que l'han vist créixer i aixecar el dit per ells.