Rumi: perles de saber i sabor

BarcelonaVivim temps convulsos en què el llegat espiritual que la humanitat ha anat forjant amb els segles es veu seriosament amenaçat. Al mateix temps, experimentem un creixent interès per totes aquestes qüestions, i les tradicions viuen també la globalització i la fluïdesa de les comunicacions. És la nostra època. Probablement, cada comunitat que ha viscut en un temps i un espai determinats ha pensat en la diferència respecte a altres temps i geografies, i només la mirada ahistòrica, o metahistòrica, amb perspectiva, ens porta certs vincles de temps i geografies que pensàvem dispars. Les obres del místic per excel·lència de l’islam, Rumi, que va viure al segle XIII, són avui supervendes als Estats Units. Les coses són sempre més inesperades i heterogènies del que semblen. Hi ha una regió del planeta que viu intensament, cruelment, tots els desajustos dels nostres dies: l’Iraq, Síria, l’Afganistan... Una zona que, des de fa centenars d’anys, ha donat llum a les cotes més elevades d’espiritualitat, de filosofia, d’art i de literatura, en definitiva, de tota la riquesa immaterial, i que ara està sent devastada, presa per l’odi. Fa set segles Rumi va viure precisament en aquesta regió: la va recórrer amb la seva família durant els primers vint anys, i va fer del viatge la seva escola. Però no pensem que l’horror actual era diferent en aquella època: “L’apassionant i apassionada vida de Rumi -explica l’islamòleg Halil Bárcena- va transcórrer tota ella en una època especialment convulsa per a l’Orient islàmic. Molt probablement no hi ha hagut en la història dels pobles islàmics un moment tan caòtic i devastador com el segle de Rumi. No obstant això -continua Bárcena-, ningú ho diria llegint la seva poesia, que deriva del goig de la unió espiritual i d’una confiança sòlida en la grandesa i la benevolència divines, ja que aquest context embogit, tenyit de sang i de dolor, pràcticament no es deixa entreveure en els seus textos”. En aquest sentit, el místic nascut a l’actual Afganistan i mort a Turquia se’ns presenta tan actual com sempre: en un entorn radicalment malmès, bèl·lic, és possible la força interior que no només resisteix, sinó que el sobrepassa.

Ara Halil Bárcenas publica Perlas sufíes (Herder), on comenta diverses perles de saviesa, breus textos extrets de l’extensa obra de Rumi i que l’islamòleg resident a Barcelona ens ofereix en una edició acurada i acompanyada de cal·ligrafies.

Viatge de coneixement

Rumi és fill de l’exili, de la inestabilitat i amb unes característiques innates (diuen que quan un altre dels grans místics, Ibn Arabi, el va veure de jove darrere del seu pare, va dir: “Aquí hi ha un rierol davant d’un oceà”). Gràcies a la sòlida formació en jurisprudència i sufisme que rep de l’entorn familiar, va ser reconegut i seguit per nombrosos deixebles des de jove. Però un dia, quan tenia prop de quaranta anys, va experimentar una trobada que va trastocar la seva aparentment consolidada carrera: coneix el mestre Shams i-Tabrizi, veritable “arquitecte del món espiritual de Rumi”, com llegim al llibre de Halil Bárcena. En aquest encontre de Rumi amb Shams, el mestre esdevé poeta i el poeta místic, tot comença a girar, es desfan els convencionalismes, les formes, tot dansa seguint la melodia del ney, la flauta de canya, com va deixar escrit el seu fill: “Es va convertir en un embriagat, ell que havia sigut un devot, però no pel vi del raïm. La seva ànima lluminosa no havia begut cap altre vi que el de la llum. Passava nit i dia dansant. Girava sobre la terra com ho fa la roda del cel. Els seus crits i gemecs ascendien al més alt firmament”.

Compromís i devoció

Aquest gir, literal i radical, que ja no va aturar, ha arribat als nostres dies a través dels seus escrits i també de tots els deixebles que el van voler seguir, instaurant la confraria dels dervixos giròvags estructurada a partir del seu fill. Des d’aquell moment, Rumi s’endinsa en la religió de l’amor que no hi entén d’etiquetes ni fronteres, un amor que no és sentimental, sinó esforç i convulsió, una pugna constant per l’autocontrol i per donar espai al que hom veritablement és. Al marge de convencionalismes, “el dervix no fuig de la realitat, sinó que ens convida a no fugir-ne”, comenta Halil Bárcena, i ens recorda: “Per als savis sufís no existeix vivència del que és sagrat al marge del món i dels homes. El dervix assumeix el repte de viure integrant el que és sagrat en tots els plans de l’existència, sense atrinxerar-se mai en l’elitisme espiritualista, cec davant del patiment dels altres. I per això encarna les virtuts de noblesa i compassió, coratge i devoció, humilitat i abnegació, i no perd el sentit real de les coses”. Girant, dansant, alabant constantment el teixit intangible d’això que en diem realitat, Rumi escriu: “L’ídol del teu ego és la mare de tots els ídols”. Hi ha una batalla que és l’única de què podem sortir victoriosos per l’alquímica fórmula de deixar de ser per ésser allò que ja som, pacients, agraïts, meravellats. Ens toqui viure on ens toqui viure, envoltats de misèria i violència o d’opulència i supèrbia. Tant li fa. Hi ha una dimensió interior que no fa cas dels vels i les aparences, que gira malgrat tot. Amb una màxima que va dir el poeta Fuzuli i que hauria d’esdevenir l’única bandera: “Més enllà de l’amor, tot és heretgia”. Un amor, com conclou Halil Bárcena, entès com una forma de coneixement i no com un efluvi sentimental, allà on consciència i ser s’abracen. L’ull del cor és el seient de l’intel·lecte pur, ja que es divisa el que li és negat a la raó, i és a través d’ell com el dervix contempla les realitats divines”.