CIÈNCIA

Un futur Monty Python

Joves aprenents de científic reben els premis de l’Illuminating Curiosity, promogut per l’Institut de Ciències Fotòniques

Una amanida de focus diminuts il·luminen el número 10 de samarretes de Messi a punt de ser comprades per vestir com una estrella socialitzada. A una parada del costat brillen gelats de colors Pantone infinits: les cares esclaten en calidoscopis d’ulls de plaer. A la Rambla de Barcelona s’encenen els llums i la llum es va desvestint per posar-se un vestit de nit. Hi ha llum a la façana de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. Però avui la ciència baixa les escales per donar la benvinguda al demà.

Comença l’espectacle. El Teatre Poliorama és un imant lluminós. Les persones entren com magnetita de cares lluents. Es troben. Pluja de focus. Les càmeres de televisió pessiguen bocins de vermellor. Les sortides d’emergència cremen com un misto. La taula de so pica ullets verds. Els mòbils són cuques de llum que surten a l’hora. Són aquí. Com espurnes, esquitxos, guspires, centelles... De mil colors. De mil formes. Corren, s’aturen, es capgiren, riuen... Són el futur. Són les estrelles que veurem. Són els nens, les nenes, els nois, les noies que han participat en el concurs Illuminating Curiosity, organitzat per l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) amb l’objectiu d’acostar la llum a la societat. A punt de recollir els premis. Hi han participat més de 1.000 persones. De totes les edats, escoles, instituts... 179 vídeos que responen a sis preguntes fetes per persones com Mònica Terribas, Aina Clotet, Natxo Tarrés i Jordi Ríos. Comencen els flaixos interrogants. Pares, àvies i professors tornen a fer volar les cuques de llum mòbils per immortalitzar la infantesa.

Per què fan llum els llampecs? I pugen a l’escenari una dotzena de llampecs olotins. Energètic. Tots repeteixen com una centella: “Gràcieess juraatt!”; “Gràciesss famoossos”; “Gràciesss”. I responen com científics parlant d’aquella descàrrega elèctrica del llamp i els àtoms perdent la seva estructura i emetent llum: ha nascut el llampec. Han nascut també uns nois amb una força visual, elèctrica, lluminosa que té tot un cel de demà per esclatar. I anaven pujant espurnes i espurnes amb la mateixa estructura atòmicament lluminosa i no paraven de respondre a totes les preguntes clarament. ¿Es podria anar més ràpid que la llum? ¿Podríem viure del sol com les plantes? ¿Com és possible el cinema en 3D? ¿Per què veiem les coses del color que les veiem? ¿Per què quan t’exposes a una font de llum intensa, després la continues veient? ¿Per què fan falta les ulleres de sol quan anem a la neu? ¿Per què fan llum... les cuques de llum? I un Poliorama ple de telèfons cuques de llum fa fotos a un temps que durà escrit el nom de molts d’aquests nens.

La imatge del demà

Ho xiuxiueja una persona gran quan ens preguntem si mirar la llum de les estrelles és mirar la llum del passat. Sí, sí, veiem l’ahir. Però ella, en veure aquest vídeo, diu: “Jo veig el futur”. Es veu a la cara radiant de tots els pares, avis, professors... Veuen en aquestes guspires infantils, juvenils, una paraula esclatant: demà. És cristal·lí. Fins i tot quan han de respondre per què els insectes van a la llum. Van més enllà. No, no, als mosquits no els atreu la llum de les nostres làmpades, bombetes... No, els mosquits, a la nit, quan perden el seu GPS, que és la lluna, es desorienten i van a petar a la llum que il·lumina la nostra pell. Ells saben respondre i ho fan amb una final que fa foc de la brasa: els Monty Python. Sona l’arxiconeguda cançó de La vida de Brian dels humoristes més genials, dels fabricants de llum a les cares planetàries. El futur xiula: “Mira sempre el costat lluminós de la vida”.

Més continguts de