Una història arraconada en què quasi tot va sortir malament
Els perdedors que es van quedar a casa van patir una brutal repressió (i si la van superar, els que es van mantenir fidels a les conviccions demòcratiques i catalanistes van haver de defensar-les en el que s’ha batejat com a exili interior ). Però l’exili de debò va ser el que va portar milers de catalans i espanyols a voltar pel món, un món convuls que aviat va veure’s enfangat en la sanguinària Segona Guerra Mundial. Fugint del foc de la revenja franquista van caure a les brases de l’extensió a escala planetària de la lluita entre feixisme i democràcia. I després, frustrant totes les esperances dels republicans fugits, va venir el món dividit en blocs de la Guerra Freda -comunisme versus capitalisme- en què l’Espanya de Franco va caure dreta. Els exiliats van quedar a la intempèrie, també ells mateixos ideològicament fracturats. Va ser llavors quan alguns van decidir retornar, un fenomen poc estudiat que va generar més desànim als que es quedaven.
Ben mirat, la de l’exili és una suma d’històries de superació individual en què col·lectivament quasi tot va sortir malament. Malgrat l’enorme esforç cultural per sostenir la flama de la llengua i el testimoni institucional -amb l’agònica presidència d’Irla al capdavant de la Generalitat i després la tossuda i unipersonalista resistència de Tarradellas-, l’exili és un drama humà de famílies trencades, de vides que han de recomençar de zero, d’enyors, de morts lluny de casa, d’esforços incompresos arreu, d’idealitzacions nostàlgiques, d’una distància creixent amb la realitat de l’interior, inclosa la de l’oposició al franquisme. Tot aquest trencament, tot aquest allunyament, va portar a l’evidència d’un moment decisiu en què els exiliats a la pràctica es van convertir senzillament en emigrants. L’epopeia no tenia bitllet de tornada. A Ítaca ningú esperava els herois.
Què n’ha quedat de tota aquella vivència? Papers dispersos. Alguns segurament perduts. Molt desconeixement, molt oblit. La restauració de la democràcia i l’autogovern no van anar acompanyats de cap política de memòria, sinó tot el contrari. Tarradellas va ser un miratge que es va esgotar en si mateix. Han hagut de passar molts anys perquè s’hagi començat a estudiar i divulgar l’exili. Ja tocava. I encara sort. Més val tard que mai.