La vida tranquil·la de Gozo

Sabia, abans de viatjar a Malta, que aquesta illa havia jugat un paper clau segles enrere, quan moros i cristians combatien pel control del Mediterrani. El 1565 la flota turca va assetjar la capital de l’illa durant tres mesos, tres setmanes i tres dies, però al final es van haver de retirar sense poder-la conquerir. Uns anys després, el 1571, la Batalla de Lepant decantaria l’enfrontament de la banda dels cristians.

De Malta en coneixia també els famosos Cavallers de Malta, que van manar a l’illa entre el 1530 i el 1798. Després vindrien els francesos de Napoleó i els britànics, fins que, el 1964, l’illa va assolir la independència. L’estatueta del falcó maltès, un tribut que els cavallers pagaven cada any a l’emperador Carles V, va popularitzar el nom de Malta gràcies a la novel·la de Dashiell Hammett, del 1930, i a la pel·lícula de John Huston, del 1941.

La visió del port fortificat de La Valletta, un dels més impressionants del Mediterrani, la solemnitat de l’interior de la catedral, amb el famós La decapitació de Sant Joan de Caravaggio, i un passeig per l’antiga ciutat de Mdina, retirada a l’interior, fan de Malta una mena de gran museu a l’aire lliure.

Confesso que en els meus primers dies allà no em vaig moure d’aquesta illa. Ara bé, quan vaig agafar el ferri per anar a les altres vaig descobrir un món molt diferent. Si a Malta m’havien desbordat els constants referents històrics, a Comino i Gozo em vaig capbussar en uns paisatges esplèndidament mediterranis.

Comencem per Comino, una petita illa de només 3,5 quilòmetres quadrats, on oficialment només hi viuen quatre persones. És reserva natural i té una llacuna d’un increïble color blau turquesa. Amb tantes coves com hi ha, no és estrany que s’hi filmés una versió d’ El comte de Montecristo.

Comino és tan sols un punt entre les dues grans illes. Gozo (Għawdex, en maltès), en canvi, té molta més presència. Hi viuen 30.000 persones i té, a l’interior, uns quants pobles fortificats que donen fe de les freqüents invasions pirates del passat.

La ciutadella de Rabat, capital rebatejada pels anglesos amb el nom de Victòria, em va agradar sobretot per les grans vistes. Les valls fèrtils, les oliveres, les vinyes, els murs de pedra seca i les torres de guaita revelaven un paisatge mediterrani amb alguns tocs africans.

Els temples neolítics de Ġgantija, mil anys més antics que les piràmides d’Egipte, em van fer notar la profunditat històrica de l’illa, però confesso que va ser a les platges on vaig passar més temps. A Ramla-i-Hamra, per exemple, a la platja roja, o a l’Azure Window, la roca foradada de l’altra banda de l’illa. Allà em van explicar, per cert, que a prop hi creixien uns fongs que donaven superpoders als cavallers que se’ls menjaven. Encara avui alguns bojos intenten agafar-ne, tot i que està prohibit.

La vida a Gozo era tranquil·la i plàcida, amb l’afegit que s’hi menjava molt bé. El peix era de primera; el marisc, boníssim, i fins i tot tenien uns vins blancs que entraven la mar de bé.

Estava convençut, en resum, que havia trobat l’illa ideal quan la Katia, una noia maltesa, em va comentar una cosa que em va fer tocar de peus a terra. “M’agrada Gozo -em va dir-, però a vegades necessito anar a Malta per fugir d’aquest món endogàmic i de les xafarderies. El cap de setmana els de Malta vénen a Gozo a buscar relax, i nosaltres anem a Malta a buscar gent i soroll. Ens creuem amb els ferris al canal que hi ha entre les dues illes”.

Malta i Gozo, pel que es veia, venien a ser com el ying i el yang de la República de Malta: dues illes diferents, dues illes necessàries.