Publicitat
Publicitat

Alain Vigneau: “Encara ens pesa molt la concepció de la vida com a patiment”

Pallasso Preceptor Alain Vigneau és clown, actor i pedagog. Acaba de publicar el llibre ‘Clown esencial’ (Ediciones la Llave), en el qual parla de l’art de riure’s d’un mateix i de com l’humor pot ser una bona teràpia per encarar els cops que dóna la vida

Sempre porta un nas vermell de pallasso a sobre perquè no se sap mai quan haurà de posar-se’l i arrencar un somriure. Vigneau és conscient que una rialla pot desfer els nusos que produeix la tristesa. Ha recorregut mig món fent espectacles en llocs en què el riure era tan necessari com l’aigua i això l’ha refermat en la convicció que l’humor és un salvavides al qual recorrem massa poc.

Riem poc de nosaltres mateixos?

Sí, molt poc. Estem malalts d’una santa serietat. Des del meu punt de vista hem de deixar portar-nos més, és imprescindible perquè puguem riure’ns més de nosaltres mateixos. Hi ha una frase que m’agrada molt i que diu: benaventurats els que riuen d’ells mateixos perquè mai els faltarà material per riure. Però és un tema difícil. Per riure’s d’un mateix cal estimar-se molt i això no ho tenim ben resolt.

Per què?

Molts tenim associat l’humor a la burla, i sobretot a les burles de la infància que ens van fer patir molt. Jo en canvi proposo utilitzar l’humor per celebrar com som: amb les nostres llums i les nostres ombres.

El riure té un poder curatiu?

Sí, però ens costa molt tractar temes delicats amb humor. Encara pesa aquesta concepció catòlica de la vida com a patiment. Però queda clar que té un poder curatiu. Hi ha vegades, quan un riu molt, que sent com aquelles rialles estan trencant cuirasses interiors.

Per què construïm les cuirasses?

Volem aparentar que som fantàstics, ho volem fer tot bé, però després a la nit, quan cadascú seu al seu camerino particular -perquè tots tenim un camerino- sospira, treu aire i s’adona que ha gastat molta energia per mantenir un personatge.

¿Aquesta és la gent que ve als teus tallers?

Alguns sí. Hi ha qui em diu que ve perquè vol alleugerir la seva vida, gent que pateix perquè està encaixonada en personatges i, en canvi, a dins tenen molt més per oferir.

I això fa patir.

Sí. Veig molta gent que pateix precisament perquè estan encaixonats dins del seu personatge i per dins tenen molt més. Jo, abans de començar els meus tallers, els pregunto: ¿què ens estem perdent de tu en el teu intercanvi amb el món? I la majoria de gent em diu que ens perdem el 70% o el 80% del que podrien oferir, del que tenen a dins, però ho tenen castrat per donar la talla.

I què es guarda la gent?

Doncs la creativitat, per exemple, el gust pel contacte físic, la sensibilitat, la capacitat de sorprendre’s amb la vida, l’amorositat, la lleugeresa... Tot això està castrat perquè ens hem hagut d’integrar a la societat i a la família. Totes les persones que vénen als tallers de clown essencial volen aprofundir en aquesta part que tenen castrada.

Quan s’acaba el taller, ¿se senten millor?

Jo no faig miracles, però hi ha molta gent que em dóna les gràcies. Jo poso eines i acompanyo les persones, però cadascú posa els seus límits i diu què està buscant. Jo li explico on és el seu nord i amb les tècniques de clown caminem fins al seu objectiu. I llavors, quan un aconsegueix riure’s de si mateix a la llum de les seves virtuts i els seus defectes, fa un pas molt gran que desencadena una reparació dels vincles amorosos amb un mateix. I aquesta reparació, a vegades, desencadena altres canvis personals, diferents en funció de cada persona.

Tu com a pallasso has actuat a tot el món. ¿Hi ha alguna diferència a l’hora de fer riure?

No. Riem de les mateixes coses a tot el planeta. D’alguna manera, som més propers del que ens pensem. Bàsicament, som éssers humans que estem buscant el mateix a la vida. Plorem pel mateix, riem pel mateix i som feliços per les mateixes coses. Per això els pallassos som tan antics i som eterns, perquè les persones sempre ens han necessitat i ens seguiran necessitant. Dues persones que riuen juntes s’uneixen. El riure uneix moltíssim.

¿Hi ha algun lloc del món que t’hagi tocat especialment?

Recordo una vegada a Guatemala, a la selva, al nord del país. Ens vam perdre. Volíem arribar a una comunitat que estava molt castigada per la guerra però no ho vam aconseguir i vam arribar a una altra comunitat. Un cop allà vam decidir fer igualment el nostre espectacle. El vam fer al camp de futbol, a sobre una taula, en condicions precàries, però va venir tot el poble i s’ho van passar molt bé. Un cop vam acabar, l’alcalde ens va dir que aquella era la primera vegada que els dos bàndols rivals del poble seien junts. Van riure junts i això els va unir. Crec que aquesta és la funció de la comicitat.

A vegades costa trobar motius per posar-se a riure. ¿No et passa a tu també, tot i ser pallasso?

Sí, però això és per la santa serietat de què et parlava al principi. El riure ens dóna una lleugeresa vital que és molt necessària, és molt útil per viure. En els països en què la vida no val res tenen una lleugeresa que aquí no tenim. Aquí hi ha aquesta serietat vital, aquesta gravetat que ens fa pensar que tot és molt important, però en realitat no ho és. Tots ens acabarem morint i ja està.

L'

Més continguts de