“El pitjor que em pot passar a la vida és avorrir-me”

Alberto García-Alix té exposició a Kyoto. Es titula ‘Irreductibles’. El fotògraf lleonès és un d’ells

És un gran conversador, tot i la veu trencada per la vida. Ho dona tot amb les persones, també amb les fotografies. Alberto García-Alix (Lleó, 1956) té aquests dies exposició al Japó, a la Sazanga-Kyu (antiga fàbrica de gel), en el marc del festival Kyotographie. La mostra, titulada Irreductibles, confronta retrats fets als mateixos personatges als anys 80 i ara. “Persones rebels”, com les defineix el fotògraf, que li serveixen per parlar de la resistència moral, d’una actitud vital de rebel·lia, que ell ha tingut sempre. També d’aquesta actitud va parlar en la seva intervenció, la setmana passada, al festival Formentera Fotogràfica, com va parlar de la por, de la memòria i de l’ànima de la fotografia. Compartim un cafè amb García-Alix a Formentera, una illa que l’enamora tant com, ara, li dol: “L’illa tenia abans ànima de poble. Ara la té d’estiuejants”, diu.

La rebel·lia és l’actitud que ha buscat retratar al llarg de més de 40 anys de fotografia. ¿És també la seva actitud davant la vida?

La rebel·lia sempre m’ha interessat perquè és el posicionament que crec que cal tenir contra el sistema polític, social i econòmic que se’ns imposa. Les persones rebels, les que no volen estar sotmeses, em semblen més atractives. Transmeten una actitud vital, vitalista. Jo he sigut i soc rebel, he buscat la meva independència. I, de fet, si vaig començar a fer fotos i n’he fet tota la vida és perquè la fotografia és el més independent que m’ha deixat la vida. Sí, nosaltres vam ser joves molt rebels. Vèiem el conservadorisme com l’enemic. Estar contra el sistema era un valor a l’alça. Jo sempre confio en els joves, són els únics que poden canviar les coses, porten la rebel·lia a la sang. Però ara vivim una involució disfressada amb el discurs del bé comú. Avui la provocació no es permet. Ens estem atordint, ens estan atordint.

Irreductibles , la nova sèrie que ha presentat a Kyoto, no només parla de la resistència, sinó també del pas del temps. Al Formentera Fotogràfica es va projectar el seu treball De donde no se vuelve , que va fer per al Museu Reina Sofia, que també és fotografia lligada al temps.

La fotografia sempre atrapa el temps. Es va inventar per a això. La vida no torna. Una foto és un espai del qual ja no es torna, és un passat permanent. Tots els retratats som futurs cadàvers, un certificat de presència i d’absència alhora.

Sent malenconia?

La imatge sempre porta implícita una certa malenconia, per la possessió del temps. La fotografia el posseeix i a nosaltres se’ns escapa. És inevitable. La meva ànima sempre intenta trobar espais de malenconia, és indissociable de la vida. Potser l’única manera de gestionar el temps és a través de la malenconia.

¿Com diria que ha canviat la seva mirada amb el pas dels anys?

Al principi, la mirada anava de mi cap enfora. Ara també va cap a l’exterior, però ho fa per tornar i ser una mirada cap a mi mateix. La fotografia ens educa la mirada, ens educa l’ull, ens ensenya a veure-hi, encara que només sigui per treure partit de la imatge. De fet, fas fotografia per potenciar el que mires. Jo sento que he educat l’ull, i això requereix perseverança. De tota manera, són moltes les coses que han canviat. Sempre he fotografiat el meu món, en això no he canviat, però no sempre l’he pogut mostrar. De jove, quan feia fotos en el món de drogues en què estàvem immersos, no tenia a qui mostrar-les. No podia anar al meu pare i dir-li: “Pare, mira quina foto que he fet!”

Ha escrit: “Per matar la por soc capaç de qualsevol delicte”. Això fa por. Tanta força té la por?

Per escriure necessito esgarrapar-me, i m’esgarrapo fort. Em faig mal. Pateixo, i haver de patir em fa por. Sigui com sigui, tot a la vida ho he fet amb por. En tenim tots, no és una cosa exclusiva meva. Jo no puc ni vull negar que quan agafo la càmera o quan em poso a la feina sento pànic. La fotografia em diverteix, però també em tensa, em fa mal. Em mostra les meves limitacions. La por ve d’haver d’enfrontar-te a les teves limitacions.

Tot i les limitacions que confessa que té, vostè, a més d’irreductible, és imparable.

Necessito fer moltes coses, editar llibres i revistes, coses que arribin als altres. Ara, amb la Frédérique Bangerter, tenim l’editorial Cabeza de Chorlito i publiquem la revista The Great Motorcycle Family Circus, una visió més infantil, més apassionada del món de la moto. A mi, el pitjor que em pot passar a la vida és avorrir-me. Odio avorrir-me. Al món hi ha gent restreta i gent diarreica. Jo soc diarreic.

I no és innocent. De les seves fotos se’n desprèn que la mirada no ho és. Ho comparteix?

Jo no soc innocent en res. Tot ho faig amb una intencionalitat, ja sigui bona o perversa, però innocent no ho és mai. La fotografia té a veure amb la necessitat de posseir, de posseir amb malícia. A mi això em diverteix. Hi insisteixo, la fotografia em diverteix. Així que necessito fer fotos constantment. En tot cas, tornant a la innocència, a mi el que em salva és la meva ànima infantil, que no vol dir ignorant, sinó la que manté la meva capacitat de sorpresa i d’emoció. És la que em redimeix i em salva, fins i tot de mi mateix.

Etiquetes

Més continguts de