ENTREVISTA

Ángel Pavlovsky: “Ara em vull dedicar simplement a viure”

L'actor va retirar-se fa cinc anys, però ara fa una reaparició fugaç als escenaris per explicar que viu feliçment la jubilació. Representarà cinc funcions a La Gleva, on reviurà La Pavlovsky i repescarà les cançons que el van convertir en un mite del ‘music hall’

“Estic tan sa que el meu metge de capçalera es va jubilar fa un any i encara no n’he triat un altre”, afirma amb rotunditat Ángel Pavlovsky (Rivera, Argentina, 1941). L’actor i xòuman, que va retirar-se fa cinc anys, retorna fugaçment als escenaris amb Bárbara Granados i cinc funcions de ¿Qué fue de Pavlovsky?, que formaran part d’un llargmetratge i que tindran lloc del 5 al 9 de setembre a La Gleva. Pavlovsky dona les explicacions justes -però, des del seu punt de vista, necessàries- sobre la seva salut, motivades pel fet que, en una tertúlia radiofònica, se’l va donar per mort.

Amb el retorn als escenaris ha fet públic el seu estat de salut. Per què ho explica?

Perquè es va anar escampant una mentida vil. De sobte, la gent preguntava als meus amics i familiars si em trobava bé. Es deia fins i tot que estava en una residència i a la ràdio van dir que m’havia mort! Va ser un rumor indigne i impensable i no ho van desmentir ni es van disculpar.

Va retirar-se fa cinc anys dels escenaris. Com ha viscut fins ara?

Faig vida de jubilat. No jugo a la petanca ni al dòmino, tampoc hi ha edificis en obres per anar a mirar. [Riu.] Faig el que em ve de gust, dormo tant com vull i menjo bé i sa.

¿Troba a faltar alguna cosa de la seva etapa als escenaris?

Més que trobar a faltar alguna cosa, recordo molt aquella època. És estrany, perquè no m’agrada veure’m a mi mateix. De fet, quan em vaig retirar vaig llençar tots els vídeos, les fotos i els articles. Però al carrer encara em reconeixen. A vegades m’aturen i em pregunten per què no surto més a la tele? Perquè ja no surto enlloc. M’he jubilat, ja tocava.

Amb la decisió de retirar-se no només va desaparèixer del món mediàtic, sinó que gairebé no és present a internet. Per què?

No tinc clubs de fans ni xarxes socials, no m’interessen. Per a mi això és un alliberament. Vaig tancar l’ordinador fa cinc anys i no l’he tornat a engegar. Porto un telèfon mòbil però està apagat, només l’encenc dos cops al dia per veure si hi ha novetats. No tinc ni correu electrònic!

Ara, però, fa una petita incursió al teatre amb aquestes cinc funcions de La Gleva. La sala diu que veurem Pavlovsky “d’una manera íntima i diferent”. Quin és el Pavlovsky que no coneixem?

Sempre s’ha vist el Pavlovsky més íntim. La novetat és que ara ho faig des de la perspectiva de la jubilació, però torno a tocar mil temes que ja havia tocat. La meva feina és tan personal i intransferible, que si donés un guió de l’obra a algú perquè el fes sortiria un altre espectacle.

¿Serà un muntatge per recordar els vells temps o una obra completament nova?

La vida que faig ara no dona per fer un espectacle. Explicaré a la meva manera el que em va passar, cantaré cançons, parlaré dels somnis que encara tinc per complir... Però ho faré com jo vull, no tinc ganes de tornar-me a posar talons.

Es va fer popular amb el personatge de La Pavlovsky, que es va convertir en una icona gai en una època en què l’homosexualitat era poc present als escenaris. Què volia aconseguir amb aquell personatge?

Volia divertir-me i menjar cada dia. És la professió que vaig escollir. Al principi tenia clar que no volia fer el que feia tothom, és a dir, ser un actor que representa monòlegs. Tampoc volia tocar l’actualitat, m’agradava que la gent vingués al teatre a perdre la noció del temps, tot i que als meus espectacles sempre hi sortien problemes que ens toquen a tots. Només pretenia entretenir i que el públic es divertís amb les situacions que jo plantejava, però també que marxessin pensant i estimant-me. I ho aconseguia.

A través de l’humor tocava temes comuns i universals, com l’amor i la mort.

Amb l’espectacle Oíd, mortales! em vaig centrar molt en la mort, però tractada des del respecte. Jo parlava amb la mort, li explicava les meves preocupacions. Un dia una dona va venir amb el seu pare, malalt terminal. Em va dir que era la segona vegada que veia l’espectacle, però que volia portar-hi el seu pare. I l’home em va dir: tant de bo quan aparegui la mort em recordi de tot el que has dit!

També parlava de temes clarament feministes quan encara eren absents de l’opinió pública.

Cantava una cançó que parla del maltractament cap a la dona, però ho fa amb una música dolça. Explica la història d’una dona que té la mà sobre el pit de l’home i després resulta que ell li ha tallat perquè vol marxar amb la mà d’ella. Són històries que no han quedat obsoletes, malauradament. Per això escullo aquestes cançons, malgrat que mai seran populars. I també canto coses esperançadores i positives que m’agraden a mi.

¿Costa retirar-se del món de l’espectacle?

La majoria de gent de la meva edat es retira perquè no troba feina o perquè no produeixen els seus espectacles. I a mi m’han trucat dues vegades del festival Grec perquè hi actuï, però he dit que no. Jo ara em vull dedicar simplement a viure, com qualsevol ciutadà normal i corrent.

Etiquetes

Més continguts de